El preu del lloguer puja el doble que el salari dels joves

Aquests tres casos podrien conformar una espècie de sociologia de l’escarpat accés a la vivenda de joves amb formació i amb ocupació, que viuen asfixiats en una situació que es podria resumir amb una dada: des del 2015, el preu del lloguer ha augmentat el doble que els salaris dels menors de 35. La conseqüència és diàfana: davant l’apagada de polítiques públiques, s’imposa el campi qui pugui i s’eixampla la bretxa entre els que reben una vivenda dels pares o compten amb ajuda familiar, i els que no.

«Que la teva família et cedeixi el pis de l’àvia s’ha convertit en una espècie de tabú entre la gent de la meva edat. Pocs ho expliquen obertament, però, amb els sous que tenim, en aquesta cessió sovint rau la diferència entre poder tenir un projecte de vida o, per contra, viure a casa dels pares o compartir pis asfixiat», resumeix Manuel Salinas, especialista en màrqueting de 27 anys.

«Si no hagués rebut aquest pis, no sé com m’ho muntaria», admet Marcos Hernández, de 26, que resideix a la casa que havia sigut de la seva àvia: en un futur, té previst vendre-la i repartir-se amb la seva germana l’import, amb el qual podrà donar l’entrada per comprar un pis.

Els comptes existeixen: el lloguer mitjà en una ciutat com Barcelona és de 1.136 euros, mentre que el sou d’un menor de 35 ronda els 1.500. I una altra dada: tres de cada 10 joves viuen en risc de pobresa.

Emancipació postergada

Les últimes dades no fan res més que confirmar aquest mur de contenció amb què un gruix de joves topen a l’accedir a la vida adulta. De fet, dos de cada tres menors de 35 anys amb ocupació viuen amb els pares. D’aquesta emancipació postergada també n’ha deixat constància l’Eurostat: l’any passat, per primera vegada a Espanya, l’edat mitjana per anar-se’n de casa dels pares havia superat els 30 anys. Un llindar que la Meritxell, documentalista, ja està a punt de superar. «Amb la meva parella hem renunciat a Barcelona, busquem un lloguer que no superi els 750 euros per la zona de Granollers i també és impossible. A més, et demanen clàusules abusives: fiança de tres mesos i un més per endavant. La veritat és que no hem notat cap canvi després de la llei de lloguer: crec que els preus encara han pujat més».

Que els joves tenen problemes més greus per accedir a una vivenda que les generacions anteriors és una idea que comparteixen els experts i els testimonis, i a la qual posa unes xifres concloents l’informe L’accés dels joves a la vivenda, de Raymond Torres, director de Conjuntura Econòmica de Funcas. «A partir del 2015 els salaris han anat remuntant al ritme de la inflació, però l’ascens ha sigut a poc a poc, mentre que el preu del lloguer s’ha disparat i ha crescut més del doble que els sous», il·lustra. La diferència fonamental, remarca l’investigador, és que el sou ha deixat de ser el factor clau per accedir a una casa.

«Si els salaris augmentessin un 20% tampoc solucionaríem aquesta situació, perquè l’oferta i la demanda serien les mateixes: el problema és que tenim un dèficit d’oferta colossal», apunta l’investigador. Només una dada: la nova oferta immobiliària a penes representa la meitat de les llars que es creen. «L’escassetat de vivenda no només afecta l’accés dels joves, també impacta en les seves perspectives de vida, en la seva mobilitat laboral, en els seus plans familiars i, per tant, també en la demografia i en aspectes com les pensions futures», apunta l’investigador, que assegura que, com a societat, «ens trobem en una situació nova».

Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, l’augment dels requisits per poder accedir a una hipoteca ha fet que la majoria dels joves quedin abocats al lloguer –des del 2007 ha caigut a la meitat el percentatge de menors de 29 anys amb casa en propietat–. A més, l’escassetat d’oferta té conseqüències especialment sagnants en territoris amb més població i turisme, que també són on operen grans inversors immobiliaris i on es concentren més joves a causa de la tracció de l’ocupació i l’oferta d’estudis superiors.

L’ona expansiva de la crisi, no obstant, arriba més lluny. «El turisme i els expats fan que la gent de Barcelona se’n vagi de la ciutat, i això acaba repercutint en poblacions allunyades com la meva, Torredembarra, on el lloguer mitjà ha pujat a 750 euros», afirma Trini Huguet, de 24 anys, qui finalment s‘ha pogut mudar amb la seva parella, que treballa en el sector de la petroquímica i té un bon sou, després de buscar pis durant sis mesos.

En aquesta espècie d’Els Jocs de la fam per trobar casa cal sumar la desigualtat dels joves respecte a les generacions anteriors. Segons dades del Banc d’Espanya, després de la crisi immobiliària, la riquesa de les llars d’entre 35 i 44 anys ha caigut en picat: la diferència amb la gent més gran s’ha multiplicat per nou en dues dècades. I després hi ha els salaris. A Catalunya, el sou brut anual dels treballadors d’entre 25 i 34 anys –una generació sovint sobrequalificada– és de 24.800 euros, mentre que el dels empleats de 45 a 54 anys ascendeix als 31.500.

«Ansietat permanent»

De sortir des de tan enrere a la línia de sortida n’és molt conscient la Meritxell, que veu des de fa tres anys com totes les ofertes dignes volen en un tres i no res davant dels seus nassos. «Jo rebo un munt d’alertes dels portals immobiliaris, però t’acabes esgotant de buscar, és un estat d’ansietat permanent», admet.

«Els estudis, el sou i el lloc de treball ja no són sinònims de riquesa. Ara la inserció a la societat depèn del patrimoni immobiliari. Els joves ara poden viatjar i estudiar, però no tenen accés a una cosa tan fonamental com tenir un sostre assegurat i digne», apunta l’antropòleg urbà José Mansilla, que entén que el canvi rau en el volum de capital inversor que abans no existia.

Amb aquest panorama, l’estudi de la fundació Afi Emilio Ontiveros Demografia, vivenda i bretxes de riquesa ha posat aquesta setmana xifres a aquest «ja heretaré» que sovint s’ha convertit en un mantra: segons aquest informe, els mil·lennistes acabaran heretant entre el 2042 i el 2062 un 40% més que la generació anterior, amb una transmissió mitjana de 250.000 euros per persona.

La ‘gran successió’

Segons assenyala l’estudi, l’anomenada gran successió beneficiarà majoritàriament el 10%-20% més ric, tot i que també es transferiran patrimonis més modestos. De fet, ja ho estan fent: un gruix de boomers amb pis pagat poden cedir a la seva descendència vivendes heretades, com és el cas, en aquest reportatge, del Marcos i la Cristina.

Notícies relacionades

Els senadors de Biden confien que els EUA no faran un pas enrere en el clima

Retards de tres anys en teràpies dirigides

«Més enllà d’això, les necessitats del col·lectiu dels joves hi són ara, no es poden postergar ni dependre de béns que s’heretaran», assenyala Torres, qui entén que la vivenda s’ha convertit en un factor important de desigualtat i en un problema urgent de cohesió social. «Hi ha una ruptura generacional entre els que poden accedir a una casa i els que no. Això debilita el pacte social, perquè llasta les oportunitats des de l’inici de la vida adulta».

El sentiment general dels joves és que, si bé han complert la seva part –formació i ocupació–, el tracte s’ha trencat quan necessitaven volar. «Per a nosaltres, les opcions són o tenir un enxufe immobiliari o passar-te la vida dedicant la major part del sou a un lloguer que no podràs pagar sol i que tampoc et garanteix que demà continuïs tenint sostre –diu Cristina Ramírez–. «No pot ser que independitzar-se equivalgui a empobrir-se».