Per salvar el planeta caldrà un bilió de dòlars anuals

Aquests dies només es parla de dues coses a Bakú: de diners i d’amanides. I per estrany que pugui semblar, les dues qüestions estan relacionades amb el gran objectiu de la cimera del clima d’aquest any d’arrencar el compromís de finançament climàtic més ambiciós de la història d’aquestes trobades.

Després d’una setmana d’infructuoses negociacions, encara hi ha quatre preguntes que ressonen en l’aire: quants diners es necessiten realment per salvar el planeta i els seus habitants dels estralls climàtics i, sobretot, qui, com i quan han de mobilitzar aquests fons. Hi ha qui parla d’una meta d’almenys un bilió (amb b) de dòlars anuals estructurats com una ceba, un alvocat o qui sap amb quin altre símil vegetal. En depèn el futur de tots.

I és que la premissa que hi ha al darrere de totes les converses d’aquests dies a Bakú és que per fer front a la crisi climàtica es necessiten molts diners. Per exemple, per accelerar la transició energètica i deixar enrere els combustibles fòssils que estan alimentant el caos climàtic.

O per desenvolupar mesures d’adaptació que permetin limitar els danys ocasionats pels extrems climàtics com les pluges torrencials, les inundacions o les sequeres de llarga durada.

Quantitat ingent de diners

Segons apunta una recent anàlisi liderada per l’economista Nicholas Stern i altres assessors en polítiques climàtiques, el món necessita mobilitzar una quantitat ingent de diners abans del 2030 per limitar l’impacte del canvi climàtic als racons del planeta.

Fa més d’una dècada, els països desenvolupats (que històricament han sigut els més contaminants del globus i, per tant, els principals responsables de la crisi climàtica) es van comprometre a mobilitzar 100.000 milions de dòlars a l’any per ajudar els seus homòlegs del sud global (que malgrat haver emès menys són els que estan patint la càrrega d’estralls climàtics més gran) a descarbonitzar la seva economia i a desenvolupar mesures d’adaptació front el canvi climàtic.

Aquesta meta no només no s’ha complert durant la gran majoria del període acordat sinó que, segons destaquen diverses anàlisis, està molt per sota de les necessitats reals per als països en vies de desenvolupament. Un recent informe del grup d’assessors econòmics de la cimera de Bakú indica que, com a mínim, es necessitarien almenys un bilió de dòlars a l’any des d’ara fins a finals d’aquesta dècada.

Però aquests fons per al sud global no són els únics que s’han de desbloquejar al més aviat possible. També es calcula que els països desenvolupats necessiten almenys dos bilions més de dòlars anuals per mirar de costejar la seva descarbonització i, en general, totes les mesures d’acció climàtica per fer front a les altes temperatures, als fenòmens meteorològics extrems o a l’accelerada degradació de les costes.

Segons apunten les anàlisis, una part d’aquests fons podran sortir de les butxaques dels mateixos governs, però una altra part haurà de mobilitzar-se a través de capitals privats. "Aquestes inversions no són cap acte de caritat, són una qüestió de pura supervivència. Cap país és immune a l’impacte d’aquesta crisi", ha afirmat el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, durant el seu discurs d’obertura de la cimera del clima que se celebra a Bakú.

Capital públic i privat

Més enllà de la xifra per si mateixa, el gran debat d’aquests dies a Bakú té a veure amb qui ha de mobilitzar aquests fons perquè, fins ara, la llista de donants només s’ha limitat als anomenats països desenvolupats com els Estats Units, Europa o el Japó.

Notícies relacionades

Un 93% dels trens de la Cerdanya incompleix l'horari

Apareixen noves acusacions contra el monitor evangelista per abús sexual: «Va utilitzar la meva innocència i encara no sé com afrontar-ho»

D’una banda, hi ha qui argumenta que totes les grans economies del món, inclosa la Xina, Rússia, l’Índia o els petroestats del Pròxim Orient, haurien d’aportar fons a la causa. Sobretot en vistes que Donald Trump podria retirar-se aviat de tots els acords internacionals en matèria climàtica i deixar un gran buit en els fons. Però d’altra banda, també són cada vegada més les veus que afirmen que es necessita incorporar el sector privat per mobilitzar com més fons en el menor temps possible.

A portes del tancament de la cimera hi ha qui apunta a la recerca d’alternatives per augmentar el finançament climàtic. Guterres, per exemple, va apostar per crear un impost per a l’aviació i el transport marítim.