L’atenció a les dones agredides triga quatre mesos

Llistes d'espera.

El servei encarregat de la recuperació de les dones en situació de violència a Catalunya, hagin o no denunciat, són els 17 Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE). "Hi ha una llista d’espera d’entre 3 mesos i mig i quatre mesos", admet Guerra. Les treballadores denuncien que falten mans i recursos per arribar a totes les víctimes i veure-les amb regularitat. "És normal superar els 200 casos per professional", diu una treballadora d’un SIE a Girona.

Poques ordres de protecció.

atalunya continua sent la comunitat on es donen menys ordres de protecció a les dones que denuncien violència per part de les seves parelles o exparelles. Segons indiquen les dades del segon trimestre d’aquest any del Consell General del Poder Judicial, els jutges catalans només van acceptar el 48% de les 1.473 que es van reclamar. Més de 700 dones que la van demanar no la van obtenir, molt lluny de comunitats com Aragó, Navarra, València, Múrcia o Andalusia, que accepten entre el 75% i 80% d’ordres de protecció. En el cas dels menors, no arriben ni a l’1%.

Mala valoració.

Una altra de les claus són els criteris de valoració del risc: els indicadors que avaluen si una dona està en perill greu o lleu. Les expertes coincideixen que els de Mossos i jutjats són els menys protectors. "Hi ha moltes diferències. Per a mi una dona pot estar en risc alt però per a Mossos és baix", diu la treballadora d’un SIE al Vallès. "Hi ha ítems claríssims que no consten, com els embarassos, que poden triplicar la violència. O que hi hagi addiccions, que ell hagi amenaçat amb el suïcidi o estigui a l’atur", diu Ester García, advocada especialitzada.

Sense vivenda on anar.

"Les supervivents han de començar una vida de zero i els preus de la vivenda ho posen molt difícil", diu un educador d’una casa d’acollida de la Generalitat. Les dones víctimes de violència tenen dret a viure dos anys en cases d’acollida o pisos d’autonomia. Aquest any hi han accedit 113 dones i 128 nens, però estan col·lapsats. "No hi ha resposta, s’han de buscar la vida amb amistats o família, però hi ha dones migrants que no tenen ningú aquí", es queixa García. "Els casos urgents i que corren molt perill es deriven a pensions. Fins que es troba una plaça poden passar mesos", diuen treballadores.

Nens desprotegits.

La llei catalana estipula que un pare denunciat per violència de gènere no ha de tenir la custòdia dels menors. No obstant, en un ampli aspectre de casos, els jutjats de família continuen regulant custòdies compartides entre els dos progenitors. Si hi ha una ordre de protecció vigent de la mare, els nens s’entreguen en els punts de trobada de la Generalitat. Les que no la tenen, s’han de trobar amb l’home del qual escapen.

Judicis eterns.

"Conec dones que fa cinc anys que esperen que se celebri el judici", explica l’educador de les cases d’acollida. E., la dona que ha explicat la seva història en aquest diari, ha celebrat la vista del judici tres anys després de la primera denúncia. "Els terminis de la justícia són revictimitzadors, tenir la teva vida en pausa durant tant temps els impedeix avançar", insisteix García. A més, fins que no hi ha una sentència condemnatòria, hi ha moltes ajudes a què no s’accedeix.

Falta d’ingressos.

La dependència econòmica de l’agressor és part de la violència. Moltes víctimes treballen però, una vegada trenquen el silenci, es veuen obligades a deixar-ho. "Hi ha casos de violència sexual a la feina en què l’empresa no expulsa l’agressor i elles se’n van: és molt habitual que víctima i agressor treballin junts", explica García.

Notícies relacionades

Jessica McCabe: "L’error més comú amb el TDAH és pensar que no ens importa tenir-lo"

El pacte de Bakú deixa un regust agredolç malgrat els avenços

Xarxa que no acompanya.

Col·legis que permeten que l’agressor vagi a buscar els nens, serveis socials que culpen les dones, metges que passen per alt unes marques a la pell, policies que no se les creuen o advocats d’ofici que no s’adonen dels indicadors de risc perquè no estan formats. "Els serveis perifèrics els apliquen la violència institucional", diuen treballadores de dos SIE.