L’estructura del masclisme

Els successius 25N –Dia Internacional per a l’Erradicació de la Violència Masclista– han estat testimonis de l’evolució històrica que s’ha produït del concepte ‘violències’ en els darrers 25 anys. Queden lluny els moments en els quals parlàvem de violència domèstica i les campanyes ens presentaven sempre una dona amb un ull morat com l’estereotip del que era la violència. Tot i això, sembla que les lleis –i molt sovint les representacions socials i culturals– continuen parcel•lant el significat de les violències masclistes com si es tractés de diferents calaixos que obrim i tanquem per explicar realitats diferents.

Avui dia, qualsevol anàlisi de la violència masclista una mica rigorosa reconeix el seu origen estructural i transversal, però, després, quan hem d’aterrar el relat als casos concrets acostumem a fragmentar les explicacions i encapsulem les causes. És imprescindible entendre que la dona que rep violència psicològica per part de la parella, l’assetjament sexual o laboral per part d’un cap o d’un igual, una agressió sexual en un entorn d’oci per part d’un amic, un abús sexual que pateix un nen o nena per part d’un home adult, una agressió sexual per part d’un entrenador o un massatgista en un entorn de confiança, unes pràctiques mèdiques no consentides en un part, una dona a la qual no es creu en presentar una denúncia policial per una agressió sexual per ser drogodependent, una dona política que rep menyspreu per part de companys polítics per ser dona, una noia que és agredida en xarxes perquè es viralitza un vídeo en el qual apareix practicant sexe, uns fills assassinats pel seu pare per danyar la seva mare o un noi que rep una pallissa al carrer per ser homosexual són situacions que formen part d’un continu. Se’n podrien enumerar moltes més, però només pretenc aquí dibuixar la transversalitat que travessa totes les violències masclistes. L’estructura social patriarcal utilitza les diferents maneres de violència com a mecanisme per perpetuar l’ordre establert i, en aquest context social, la realitat és infinita i les manifestacions de la violència d’origen masclista poden ser infinites.

Notícies relacionades

Jessica McCabe: "L’error més comú amb el TDAH és pensar que no ens importa tenir-lo"

El pacte de Bakú deixa un regust agredolç malgrat els avenços

Òbviament, no totes les violències són iguals. No totes presenten la mateixa gravetat i, ni tan sols, totes es portaran a la justícia. Però, més enllà de la resolució concreta que s’atorgui a cada cas tant pel que fa al càstig com quant a la reparació cap a les persones que les hagin patit, la visibilitat social d’aquest continu serà imprescindible per cercar abordatges comuns en termes judicials, psicològics, legislatius i mediàtics, entre d’altres, és a dir, si podem parlar el mateix llenguatge i definir la naturalesa d’una de les xacres socials més grans des de la mateixa perspectiva (encara que, sens dubte, hi haurà matisos), potser confonem menys la ciutadania i afrontem millor la ultradreta.

Aquest llenguatge comú no ha de posar l’èmfasi en la manera com les víctimes viuen o expressen el seu dolor o fins i tot l’absència de dolor. Les estratègies d’afrontament de cada persona seran diferents i totes legítimes. Si tornem –tant des del punt de vista judicial com social– a definir l’existència de les violències masclistes en funció del comportament de la víctima, d’una banda, la revictimitzarem de nou, i de l’altra, tornarem a perdre aquesta perspectiva estructural que ens permet entendre per què es produeixen i quina funció tenen: l’immobilisme social.