Mazón, en suspens i disposat a sobreviure

El 9 d’octubre, dia del País Valencià, Mazón era un polític llançat. La tradicional enquesta que publiquen els diaris de Prensa Ibérica aquella jornada el situava amb un important creixement en intenció de vot després de 15 mesos al Palau i a prop de la majoria absoluta. Era un èxit per a un polític que va arribar al lideratge del PPCV de la mà de Pablo Casado i Teodoro García Egea i que havia demostrat astúcia i determinació quan es va afanyar a firmar un pacte de govern amb Vox en contra del criteri d’Alberto Núñez Feijóo.

El 3 de novembre, no havia passat ni un mes, no quedava res d’aquell president crescut i ufà del 9 d’octubre. Aquell diumenge rebia al costat dels Reis i Pedro Sánchez una pluja de fang i insults en la seva visita a Paiporta, la zona zero de la inundació. Aquell dia començava a escoltar un crit que s’ha fet habitual: "Mazón dimissió". La indignació popular es feia manifestació el cap de setmana següent, amb 130.000 ciutadans al centre de València convocats sota el lema de la dimissió del president, tot i que també expressant la seva ira contra l’actuació de Pedro Sánchez.

Reacció tardana i confusa

Enmig, el 29 d’octubre, el dia de l’"avinguda llampec", amb precipitacions mai registrades i una barrancada històrica que va inundar part de la Ribera, l’interior i, sobretot, l’àrea metropolitana de València, una zona de gran concentració industrial i alta densitat de població, assentada en molts casos en terrenys inundables la protecció dels quals s’ha demostrat insuficient.

Aquell 29 és també el dia d’una reacció tardana i confusa de les autoritats valencianes. El centre de coordinació de l’emergència (el ja famós Cecopi) no es reuneix fins a les 17.00 hores, malgrat que des del matí existia alerta vermella meteorològica i també hidrològica per les crescudes del riu Magro i del barranc del Poio. Mazón no acudeix al centre fins passades les 19.00 hores.

El president va viure la tarda del pitjor dia de la història moderna del País Valencià políticament mal informat i sense l’agudesa per reaccionar a temps. Perquè l’important no era on era aquella tarda sinó on no era: al centre de la gestió de l’emergència. La tragèdia ja era un fet.

"Que els demani"

És el 2 de novembre, quatre dies després de la riuada, quan Mazón demana 5.000 de militars més dels ja desplaçats. Ho fa minuts abans d’una declaració institucional del president del Govern en la qual aquest afirma al Consell que "si necessita més recursos, que els demani", que l’Executiu central "està preparat per ajudar". La frase és una altra de les fites de la crònica del mes, com l’ordre de la consellera Nuria Montes a les famílies per no anar al dipòsit de cadàvers habilitat, la ignorància sobre les alertes de la consellera d’Emergències, el dinar de Mazón, el fang als Reis, la manifestació, la compareixença de Mazón a les Corts amb molt escasses dosis d’autocrítica, com la de Sánchez.

Notícies relacionades

Maribel Albalat: "Si haguessin avisat abans, no hi hauria tants morts"

Els empresaris, pessimistes davant una recuperació lenta

I la frase s’emmarca també en la batalla de relats sobre l’ocorregut, una altra de les claus, batalla que pivota sobre dues preguntes simples: qui és responsable de la gestió del 29-O que deixa més de 220 morts, i qui havia d’estar al comandament de la resposta.

Abans d’un mes, Mazón ha executat una remodelació de govern i deixa el comandament de la reconstrucció en un tinent general a la reserva (Francisco Gan Pampols), amb el missatge que implica d’intentar allunyar el debat polític d’aquesta recuperació. Mazón ja no té escut. L’inici d’aquesta etapa és la prova del camí aspre que espera el cap del Consell en el seu intent de sobreviure políticament al 29-O.