"La vida abans i després de la dana"

Mario, perruquer. Catarroja

«No volia deixar que l’aigua s’emportés 27 anys de feina»

Mario Martínez va estar molt a prop de la mort el 29 d’octubre. Es va salvar "per una sèrie de situacions agitades que, analitzades, han de ser sort", explica. In extremis ell, la seva empleada Judith i l’únic client que quedava a la seva perruqueria, HMG Estilistas, a Catarroja, es van veure salvats a l’estampar-se contra el vidre del local un cotxe a la deriva en què arribava una noia aferrada al sostre. "L’aigua va negar la perruqueria, però el cotxe va quedar clavat i ens va servir per enfilar-nos-hi a sobre i arribar al balcó del primer pis". Després l’aigua es va emportar el cotxe. La resta, ja és història.

Primer, va ser la por de morir; després, l’abatiment de veure sota les aigües i el fang gairebé tres dècades d’esforç; i a continuació, les ganes de tornar a posar-se dret. Quan València encara es despertava de l’horror, la seva dona, la seva filla i el seu fill ja estaven traient al carrer butaques, miralls i mobles i, armats amb pales, pals de fregar i cubs van començar una batalla contra el destí que, òbviament han guanyat. "Ha sigut una passada. Els amics de l’Hugo, familiars, amics… Tots s’hi van bolcar". El 18, quan més del 90% dels establiments de Catarroja ni havien pensat encara a com reaccionar, ells ja estaven de tornada. "Vaig pensar a tancar i buscar una altra feina, però ho vaig parlar amb el meu fill, que és la quarta generació de perruquers, i amb la Judith, i tots dos em van demanar que recuperéssim el negoci. I vaig pensar que no volia deixar que l’aigua s’emportés també 27 anys d’esforç i feina".

Lidia, empresària. Alfafar

Set forns de pa de la família han quedat inutilitzats

Albal, Alfafar, Catarroja, Paiporta… Consultar la llista de localitats on Don Pa Artesans tenia forns, obradors o llocs de venda és fer un recorregut per la zona zero. Dels nou punts de venda d’aquest negoci familiar, set han quedat totalment inutilitzats, i ara Lidia Garrido, el seu germà José Carlos i els seus pares s’enfronten a l’espera de les ajudes i la incertesa.

La Lidia era a València la tarda del 29 d’octubre quan, abans de les set, li va trucar una companya de Paiporta per dir-li que s’havia desbordat el barranc, que estava entrant aigua i que el seu pare seguia al forn, a la planta baixa. "No vaig entendre res però vaig intentar anar cap a Paiporta", explica. Però es va quedar atrapada a la carretera i, el seu pare, incomunicat. "A mitjanit, uns operaris que també estaven atrapats van trencar la mitjana i vam anar pujant els cotxes a un pont", relata. Allà va estar fins a les tres de la tarda del dia 30. "Intentava consolar-me recolzant-me en la calma de la gent gran, però tots estàvem igual". Quan es va fer de dia en una Horta Sud arrasada per la dana, el seu germà José Carlos va agafar una bici i va anar d’Albal a Paiporta a buscar el seu pare. "Va començar a cridar el seu nom i les veïnes li van dir que estava bé". A les dues del matí, els veïns l’havien rescatat i portat a una planta alta. "Allà es va poder prendre un cafè amb llet, diu que el millor de la seva vida".

Emilia. Algemesí

La dana sobre una escala de mà i sense assegurança

L’Emilia i la seva família porten "un any de gossos". Aquesta veïna d’Algemesí ha hagut de lidiar amb les conseqüències de la mort d’un fill, d’un germà i ara, amb l’horror de passar la dana aguantant 13 hores pujada a una escala de mà amb un marit malalt en una casa que no està assegurada i que no té diners per reparar. L’Emilia i el seu marit vivien en una planta baixa on l’aigua va arribar a una altura d’1,70 metres. La tarda del 29 d’octubre, l’aigua va començar a pujar quan la seva filla Noelia i el seu net estaven amb ells i això els va salvar. Al nen se li va acudir pujar la seva mare sobre material d’obra que estava en aquell moment a la casa. Als seus avis els va pujar a una escala de mà, "de les petites, de les de pintar", explica l’Emilia. Allà, cada un sobre un esglaó, amb l’aigua fins al coll, van passar 13 hores i mitja. El problema, ara, és poder pagar la més que urgent reforma que necessita casa seva. Intenta aconseguir un préstec o alguna ajuda i allunyar la pitjor experiència de la seva vida del seu record.

Meri. Catarroja

«Vam trobar el meu pare mort 10 dies després»

Meri i Pedro José García Villanueva van haver de buscar el seu pare pels seus propis mitjans. No apareixia després de la nit del 29 d’octubre. "Vam trobar el meu pare mort 10 dies després amb l’ajuda de voluntaris". Felipe García, com tantes altres persones, va baixar a moure el cotxe i la seva família no va tornar a saber res d’ell. "L’endemà van anar el meu marit i el meu germà a posar la denúncia a l’Ajuntament de Catarroja". La Meri, per la seva banda, va aconseguir un cotxe per anar a València a posar allà també una denúncia i aportar la seva mostra d’ADN. Va aprofitar per recórrer tots els hospitals per si el seu pare estava en algun desorientat. Demanava ajuda a les forces i cossos de seguretat, però li deien que "amb tant fang no podien entrar, es necessitaven gossos". Així va ser com la Meri va moure el cas per xarxes socials fins que van contactar amb ella bombers voluntaris de la Diputació de Castelló, que anaven amb un gos. Deu dies després, amb les instruccions de Pedro José, van trobar el Felipe en cinc hores.

John, paleta. Xiva

El doble drama de ser migrant i víctima de la riuada

Fa un mes que el John viu en una habitació de motel amb la seva dona i la seva filla de sis anys. Són colombians, i van arribar fa alguns anys a Xiva per treballar i quedar-se a viure. Ell és paleta a València, ella cuida persones grans a Xiva i la seva nena va a l’escola al poble. No tenen papers, però una generosa veïna de la localitat els va llogar una casa al costat del barranc. Aquesta casa ja no hi és, la riuada se la va emportar, envans inclosos. El John va sortir d’allà amb la seva filla i l’aigua ja per la cintura.

El drama va per parts. El primer és que allà tenien els pocs estalvis que havien aconseguit. El segon és que, sense NIE, no poden accedir a ajudes ni tampoc a llogar un pis, cosa que els dificulta moltíssim trobar un allotjament perquè la demanda s’ha disparat. Aquest migrant havia refet la seva vida després de molt esforç i sacrifico en una zona despoblada del País Valencià i tot i que fa broma amb la seva mala sort, es mostra positiu que serà capaç de sortir d’aquest sot.

Joaquín. Pedralba

La força de l’aigua es va emportar el seu germà i la casa on vivia

"La riuada no va ser només d’aigua, sinó de canyes, cases, cotxes, arbres de 50 metres, va ser brutal". Joaquín Quesada sap que no va ser només l’aigua, sinó també tot el que portava, la que va fer caure la casa del seu germà Francisco a Pedralba i el va sepultar entre la runa. El Francisco va perdre la vida la nit del 29 d’octubre i casa seva en una zona de disseminats a Pedralba, és un garbuix de canyes, maons, estructures a mig caure i zones esfondrades. La seva família primer va pensar que se l’havia emportat l’aigua perquè l’últim que van saber d’ell era que sortia a passejar les seves gosses i que el riu, ja en aquell moment, anava crescut. Després van deixar d’arribar-li els whatsaps. "Crèiem que podia estar incomunicat". El dia dimecres 30, van anar a buscar-lo. "A la casa no hi havia anat ningú encara, vam ser els primers en arribar", detalla. Van mirar per les finestres cridant el Francisco i només van veure una de les gosses sobre un sofà. No queda ni un record de les rajoles que un dia van decorar l’exterior de la casa.

Silvia, professora. Paiporta

«El parc infantil on portava la meva filla està arrasat»

Fa un mes que la Silvia no menja amb la seva filla de 9 anys i el seu fill de 13. Els va enviar amb els seus avis perquè no s’haguessin de veure involucrats en la tragèdia de Paiporta. Abans vivia en una urbanització tranquil·la, ara sent xiulets de maquinària pesant i vehicles militars tot el dia. Abans veia gent vestida amb texans, ara tot són pantalons de camuflatge i epis. Com el que porta ella cada dia. Epi i mascareta. L’aire de Paiporta s’ha tornat irrespirable, i l’aigua de l’aixeta no es pot beure.

És professora a l’IES La Sénia de la localitat, que ha patit greus danys per les riuades. El 29 d’octubre va ser un abans i un després en la seva vida. Un dia normal abans de la riuada consistia a portar la seva filla a l’escola, fer la compra, preparar les classes, menjar amb els seus fills i anar al centre a la tarda, on és professora de Formació Professional. Després de la dana, tot ha saltat pels aires. "Al costat de casa meva hi havia un parc infantil on sempre portava la meva filla, però ara està completament destrossat", lamenta. Els seus fills són en una escola d’acollida en una altra localitat i viuen amb els seus avis, mentre ella s’organitza amb els seus veïns per tractar que les autoritats treguin el llot del garatge que segueix allà. Ha canviat portar la seva filla al parc i comprar al súper per fer cua per al repartiment d’aliments. D’utilitzar el seu cotxe als busos llançadora per poder veure els seus fills. La seva quotidianitat ha canviat fins al punt que ja ni tan sols poden sortir al carrer de nit. "Fa setmanes que veu i sent els saquejos. Fa por sortir".

Rafa, mecànic. Utiel

«No demano gaire, una vida normal, com la que tenia abans»

Notícies relacionades

El Rafa no vol parlar més del tema, ni recordar el que va passar aquella nit a Utiel. Va passar sis hores abraçat a la seva mare de 95 anys amb l’aigua fins al coll. Va salvar la pell de miracle i des d’aleshores la seva vida no ha tornat a ser la mateixa. Casa seva està completament arrasada. Ha passat un mes de la tragèdia i la trucada agafa aquest mecànic carregant sacs de roba per portar-la a una bugaderia. "No sé com explicar-te… No tinc res, ara la meva vida és això, la reconstrucció", explica. L’aigua va rebentar diverses parets del seu taller mecànic i es va emportar maquinària molt cara. Ho ha perdut tot però encara queda una espurna d’esperança. Fins fa res el Rafa pensava que caldria enderrocar l’edifici, valorava jubilar-se i tancar definitivament.

Resulta que la destrossa no ha sigut tan greu com pensava, i ha recuperat ànims per començar a reconstruir el taller, i la seva vida. Abans de la riuada la seva vida era com la de tants d’altres. S’aixecava, ajudava a aixecar-se la seva mare i la cuidava, obria la persiana del taller, menjava, tornava a obrir a la tarda, anava al gimnàs… Ara ja no hi ha res d’això. La seva vida és la urgència de reconstruir. "Què t’he de dir, ara tot és paperassa amb l’ajuntament, amb les assegurances, amb l’estat per demanar ajudes, i mentre continuem traient estris perquè la riuada s’ho va emportar tot", lamenta. En una tarda, el Rafa es va quedar sense res. "Només vull recuperar la vida que tenia abans. No demano gaire, una vida normal, com la que tenia", lamenta.

Temes:

Hugo

Inicia sessió 0 Comentaris