Lideratge públic

Ni des de l’activisme s’aconseguirà que s’assoleixin els objectius de desenvolupament sostenible fixats per les Nacions Unides, ni les empreses en seran el motor per molt que s’imposin paràmetres de compliment dels seus factors ESG (Environmental, Social and Governance). Ni tampoc les administracions aconseguiran amb la seva regulació i les seves polítiques internes impulsar el canvi definitiu. Però no es pot obviar que correspon a les administracions el lideratge en la persecució i consecució d’aquests objectius de desenvolupament sostenible.

De la mateixa manera que, davant el desastre a València ocasionat per la dana, correspon a les administracions posar en marxa la coordinació i implementació de les polítiques públiques corresponents per a la recuperació de la normalitat, també li pertoca a l’Administració liderar la lluita per la descarbonització i l’assoliment dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS). Com en la dana, és lloable la solidaritat que s’ha mostrat per part de la gent i les empreses, i també en la lluita per als objectius de sostenibilitat el món de l’empresa i el sector privat poden coadjuvar-hi, però no hem de traslladar-los aquesta responsabilitat, que correspon liderar a les administracions.

Ja fa cinc anys, la revista ‘The Economist’ indicava que s’estava traslladant la responsabilitat de les administracions públiques a l’empresa privada. Serà clau que la societat civil es responsabilitzi i assumeixi aquests objectius com a propis, i estigui disposada a invertir en models més sostenibles, però en cap cas se li ha de traslladar la part principal en aquesta batalla ni s’ha de pretendre com un alliberació de les obligacions que corresponen a les administracions. Serà clau la sensibilització dels actors privats en l’assumpció d’aquest creixement sostenible com a propi, però a les administracions correspon l’obligació, avançar-se i promoure els canvis.

Des d’aleshores, en el món privat podria semblar que s’està produint una certa tendència d’alentiment en l’aplicació de polítiques internes d’ESG. A l’entusiasme inicial per part d’algunes empreses especialment sensibles a les polítiques d’impacte climàtic o social, ja hi ha hagut capítols en què s’observa com el pèndol retorna cap al centre, potser davant la realitat economicosocial del moment o, també molt probablement, com a conseqüència de les imposicions regulatòries que s’encaminen cap a aquella unió publicoprivada, imposant al sector empresarial l’observació del compliment normatiu i la regulació sectorial en el compliment de paràmetres ESG.

Davant aquesta pressió normativa, que és conseqüència del que es demanava a les administracions quan els exigíem lideratge en la consecució dels ODS, el sector privat ha reordenat les seves polítiques ESG a favor de les que li venien imposades normativament. Potser es percep menys entusiasme, però més que mai abans hi ha avui un nombre més gran d’empreses que han fet seus els criteris ESG i s’involucren –alineades amb les administracions– en la lluita per la consecució dels objectius de les Nacions Unides per al 2050.

Notícies relacionades

El TSJC dicta que el castellà també ha de ser llengua vehicular i habitual a l’escola catalana

Educació manté els canvis a batxillerat: fusions en ciències i cau el pes del TR

Hi ha encara molt camp per recórrer i millorar en aquesta lluita, l’èxit de la qual dependrà de com es promogui i lideri des de les polítiques públiques, i només s’aconseguirà si les administracions i el sector privat hi col·laboren i s’hi enfronten conjuntament.

 Joan Roca Sagarra és advocat