Compartir el pa

No és una història nova o original. Fa temps que sentim la cançó de la necessitat (o de la inutilitat) de la literatura, i múltiples creadors n’han dit la seva. Horaci, per exemple, en l’Ars poetica reclamava la figura de "qui miscuit utile dulci", és a dir, de qui integra la dolçor i la utilitat, de qui delecta i ensenya alhora. No és fàcil. Segles més tard, W. H. Auden, quan ja va ser conscient que l’art no porta enlloc (no a la revolta ideològica que ell havia proclamat anys abans), escrivia: "La poesia no fa que passi res". Ho reblava després en un assaig sobre les paraules i la Paraula: "L’art no és efectiu com a mecanisme d’acció". L’únic que fa la literatura és produir un objecte que "es mantindrà sempre a mans de la humanitat". Un objecte, s’ha de dir, eteri, les virtuts del qual Auden va concretar en un poema (El sentinella) escrit poc abans de morir: "Gràcies a ell encara és possible que els vius comparteixin el pa amb els morts". El més recent reconeixement de la inutilitat de l’art ha sigut el brillant, emotiu discurs, de la poetessa Blanca Llum Vidal al rebre el premi Carles Riba: "No hi ha un poema que impedeixi perpetrar un desnonament exprés; no hi ha cap novel·la que aturi la guerra". I, no obstant, "la literatura és una cosa alliberadora i preciosa que ens remou".

Penso en tot això quan llegeixo l’enèsima notícia sobre el menyspreu i rebuig que les lletres pateixen en el marc de les competències educatives i de les matèries de modalitat. ¡Ai, ja m’he infectat de llenguatge burocràtic! Vull dir que les lletres ja no compten quan parlem d’educació. No hi ha lectures, no hi ha prioritats, passen a ser optatives, per sota de l’emprenedoria de les habilitats socials. Són oficialment inútils. "Ningú necessita de veritat llegir un poema o una novel·la", diu Auden. I és cert. Però encara entenem el que ens diuen novel·les i poemes de fa segles. I encara ens remouen. I encara estem a la taula, tallant el pa, amb tots aquells que ens han precedit en la inutilitat.