Dolors Villena: "Amb l’Arena em torno a sentir viva i lliure"

L’ONCE entrega el seu gos guia número 3.000. Una veïna de Blanes que va perdre la vista fa 10 anys aprèn a moure’s amb l’ajuda de l’animal: "Ja no tinc por, fins i tot busca el camí més fàcil per a mi".

Dolors Villena: "Amb l’Arena em torno a sentir viva i lliure"
3
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

"M’emociono perquè per a mi va ser molt dur acceptar el que em va passar i començar a moure’m amb el bastó.... Ho vaig passar molt malament. Però ara, amb l’Arena, soc lliure, puc anar a tot arreu, em sento viva", explica Dolors Villena, una dona invident de Blanes que després de cinc anys d’espera pot abraçar, per fi, al seu gos guia. Es tracta del número 3.000 que entrega l’ONCE des de 1991. Fa 10 anys que els ulls de la Dolors estan coberts per unes ulleres de sol, però això no impedeix que se li omplin de llàgrimes a l’explicar la seva història. "Perdre la vista és una putada, però també et porta sorpreses", explica.

Villena vivia a Terrassa quan, el 2014, va perdre la vista. Treballava en una escola i podia baixar les escales i reconèixer les cares dels seus fills i nets. "Pateixo miopia degenerativa des del naixement, tenia 30 diòptries, però feia vida normal", relata. L’agost del 2014, aprofitant les vacances escolars, la van operar d’una fascitis plantar. Però al despertar-se de la intervenció ja no va ser la mateixa. Ella apunta a l’anestèsia. "Tenia uns mals de cap horribles, durant un any no vaig poder sortir de casa del dolor". Després van arribar infinitat de proves i d’especialistes. "Vaig tornar a la feina i un dia vaig caure per les escales, així que vaig decidir anar a l’oculista". I va arribar la frase que canviaria la seva vida. Era el 2015. "El doctor em va dir que tenia ceguesa i glaucoma: em va caure el món a sobre, va ser una hòstia amb la mà oberta".

La seva vida va canviar radicalment. Va entrar a l’ONCE, tant ella com la seva família van començar a fer teràpia psicològica i se li va concedir la invalidesa. En aquell període també va decidir deixar Terrassa i anar-se’n a Blanes. "Sempre havia dit que quan em jubilés viuria davant del mar, i vaig decidir fer-ho. Aquí tinc tot el que necessito molt a prop", explica. Ara presideix l’associació de sèniors amb invalidesa a Girona.

Després del diagnòstic, van arribar els anys de la por. "No he volgut mai dependre del meu marit per moure’m, vull ser una dona independent. I, si caic, doncs m’aixeco". Va reaprendre a caminar utilitzant el bastó. Ella l’anomena "George Clooney". "És com el meu amant". Ara està tancat. "Els cinc anys del bastó són cinc anys de por, de caigudes. La gent va a la seva bola, amb el mòbil, amb els cascos..., no et respecten. Vivim una situació denigrant".

Ha caigut per les escales en diverses ocasions: s’ha trencat l’estèrnum i el radi. Villena conserva certa visió entre llums i ombres, tot i que cada dia la va perdent més. "A la nit no veig absolutament res i tinc por –explica—. Abans no sortia, quan es feia fosc em quedava tancada a casa". Però, després de conèixer l’Arena, surt a tota hora amb ella. "Ja no tinc por. M’assenyala molt bé les escales i a la nit puc tornar a sortir", explica, radiant. "Ella és la meva llum, m’ha tornat la vida", agraeix.

Villena ha esperat cinc anys des que va presentar la sol·licitud fins a rebre la trucada que havien trobat un gos per a ella. "Aquesta trucada va ser com si haguessin vingut els Reis ", diu. El 15 d’octubre va conèixer l’Arena. "La vaig tocar i vaig entendre que era per a mi. És una sensació que no es pot explicar. És com si et donessin un fill". Villena ha estat un mes a Madrid per aprendre a manejar-la. "És dur, de sobte has d’aprendre moltes coses i de vegades penses que no n’ets capaç".

Notícies relacionades

L’escolta Núria García, la seva instructora de la Fundació ONCE del gos guia. "L’Arena i la Dolors tenen una connexió molt especial i és una alumna avantatjada". No sempre passa, i hi ha qui els torna. "Les persones invidents estan acostumades al bastó, és una prolongació del seu tacte. Quan tenen el gos, aquest tacte desapareix i perden referències, la sensació és com anar al caire del precipici". Villena ho va viure en primera persona. "Em van venir ganes de plorar. Vaig pensar ¿on m’he ficat?". Però, curiosament, la sensació de desprotecció la va viure quan va tornar a agafar el bastó. "Em vaig sentir despullada".

L’Arena va arribar a Blanes després de dos anys d’ensinistrament. No lladra quan altres gossos lladren. No es confon de camí. "Em busca sempre el més fàcil", agraeix la Dolors. "Ella m’ha canviat la vida".