L’escola pública afronta el Nadal amb més tió i menys pessebre

Que als claustres sorgeixin preguntes que facin replantejar com fer front a realitats canviants hauria de ser llegit com a símptoma de bona salut; d’un professorat viu i atent; així que el punt de partida és esperançador. Com celebrar Nadal a l’escola pública, laica, és una de les qüestions que sobrevolen les sales de professors any rere any, amb més o menys força en funció de la sensibilitat del professorat. ¿On dibuixem la frontera entre què és cultura i quina religió? ¿Fins on podem culturalitzar Nadal? ¿Com podem utilitzar la transmissió de les tradicions catalanes com a elements d’acollida? Preguntes que no són noves, però que en el context actual, en què un de cada quatre alumnes té les seves arrels fora de Catalunya, cobren especial sentit.

A ulls de Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, "el més important és aquest treball de reflexió del claustre, en el qual cada escola decideixi què és el millor per a la seva comunitat." "La diversitat de cultures que acull l’escola necessita ser visibilitzada si volem crear i consolidar vincles amb totes les famílies; però, alhora, la cultura que acull aquestes altres és la catalana, i és la que hem d’ensenyar a tots els nens; perquè l’escola és espai d’acollida i s’hi ha de treballar perquè la cultura catalana sigui patrimoni de tots els nens, hagin nascut on hagin nascut", relata Hurtado, remarcant que parla "de cultura, no de religió." "Per Nadal, la nostra tradició més popular és el tió", reivindica.

Després de consultar amb diverses escoles de composicions socioculturals diferents, hi ha una primera conclusió clara: el tió és sens dubte l’"element cohesionador" de Nadal a l’escola catalana; el que permet treballar la tradició de forma més còmoda per a tothom.

La segona, en la qual hi ha el mateix consens, és que aquests debats els plantegen, la major part de les vegades, els mateixos claustres, no les famílies. "Fa anys que faig acompanyament a escoles i no m’he trobat mai famílies d’altres religions que demanin que no se celebri Nadal a l’escola, mai; el que sí que he vist són famílies d’aquí que no volen pel caràcter religiós de la celebració", assenyala Clara Fons, sociòloga i directora de la Lalè, projecte d’assessorament sobre diversitat cultural i religiosa a l’escola.

Vincle amb la comunitat

"Si en parlem, tot és molt més fàcil, els problemes sorgeixen quan els temes s’aborden des de la desinformació i el prejudici", prossegueix la sociòloga, que conclou que Nadal, al final, ha de servir per fer vincle amb la comunitat. "Si ets una escola amb molts alumnes musulmans, potser és millor no elegir una cançó que digui que ‘Jesús és el fill de Déu’. Cal ajustar-se a la realitat de l’escola i, sobretot, anar al simbolisme", remarca Fons, que recorda que durant mil·lennis les festes han servit per parar el ritme de la vida quotidiana, trencar amb la rutina i establir vincles.

"Nadal està vinculat al solstici d’hivern; som societats simbòliques, i també celebrem el moment en el qual la llum comença a vèncer a la foscor i els dies tornen a fer-se més llargs", assenyala la sociòloga. Ja ho diu el refrany: "Per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre".

En aquest sentit, moltes escoles han rebatejat la "decoració de Nadal" per "decoració d’hivern". Sense canviar res, consisteix a continuar omplint els passadissos de ninots de neu de cotó molsuts. I el mateix amb el concert de Nadal, en el qual els nens es posen les seves millors gales i canten nadales: per a moltes escoles, aquesta celebració ha passat a dir-se "concert d’hivern". "El motiu és incloure a tot el món, independentment de la seva religió", explica la directora d’una escola pública que va fer el canvi, a petició del claustre, fa quatre anys. En aquesta escola, per exemple, l’alumnat que cursa l’optativa de Religió catòlica –l’única confessió que s’imparteix en el centre– fa un pessebre vivent al pati i la resta –els d’Ètica– veuran el treball dels seus companys "com a tradició".

El pessebre com a excusa

Notícies relacionades

Les eòliques demanen celeritat en la licitació dels parcs marins

A partir del 2027 sols es podrà accedir a Vallter en telecabina

El pessebre és segurament l’element que genera més dubtes, on és més difícil traçar aquesta línia entre la tradició i la religió i on hi ha menys consens, tot i que algunes docents laiques el defensen com "una excusa per debatre, a partir d’aquesta representació, com és aquesta realitat; com era llavors i com és ara, fins i tot per parlar de Palestina" i remarquen que fer el pessebre és "una manifestació cultural supercreativa".

"El problema dels claustres –posa sobre la taula un docent– és que moltes vegades debatem entre nosaltres sense comptar amb la comunitat; no sabem si realment pot ofendre o incomodar estar cantant una nadala, tot i que no sigui la teva religió".