Pierre Guillon de Princé: "No soc responsable del passat, però sí del futur"

A finals del segle XVIII, els Guillon, de Nantes, sucrers de Santo Domingo, posseïen una flota que transportava esclaus de l’Àfrica al Carib (Le Vermudien va batre rècords de longevitat comercial). Més de dos segles després, ja amb 75 anys, Pierre Guillon de Princé va investigar la seva història i es va unir a Dieudonné Boutrin, descendent d’esclaus i president de La Coque Nomade-Fraternité, per treballar per la justícia reparadora. Junts van mostrar en el Fòrum Global de la Unesco contra el Racisme i la Discriminació el seu compromís en la construcció d’una "memòria pacífica".

¿Sempre ha sigut coneixedor del seu passat esclavista?

El meu pare ho va explicar com una anècdota en l’arbre genealògic. Era una època en què la presència de persones d’origen estranger a Nantes era quasi inexistent. No hi havia racisme violent. No ens va traumatitzar.

¿Quan va veure les costures a l’anècdota?

Vaig descobrir el racisme a poc a poc. Durant la guerra d’Algèria [1954-1962], vaig ser cridat a files per al que anomenen "operacions de manteniment de l’ordre", perquè hi havia "assassins" que perpetraven atemptats terribles. Al tornar, em vaig enrolar en una associació que gestionava un centre d’acollida per a treballadors algerians.

Poc usual en l’època.

Em vaig casar i vaig començar la meva vida professional com a enginyer a l’Ajuntament de Nantes, primer en el servei de topografia i després en urbanisme, sanejament i com a responsable de la xarxa d’aigües. El 2012, l’activista bordelès Karfa Diallo va venir a Nantes a recollir firmes per demanar el canvi de nom dels carrers dedicats a armadors negrers. I no vaig voler firmar la petició.

¿Per què no?

Considerava que no havíem d’esborrar les empremtes del passat del paisatge de Nantes. El 2014 vaig creure convenient transmetre la memòria familiar als meus –llavors– sis nets, alguns ja adolescents. Un, el Julien, va deixar anar: "¡Quina vergonya!".

¿Mai havia sentit vergonya vostè?

Mai, i això que sempre he militat en la defensa dels drets humans. Però investigar els meus avantpassats –vaig demanar ajuda a familiars, a Patrimoni, a l’associació Mémoire des Hommes del Ministeri de Defensa– em va fer reflexionar sobre la noció de responsabilitat. Com a persona física, no en soc responsable. Com a subjecte moral, pertanyo a una família que va practicar el tràfic de persones i tinc una responsabilitat moral.

¿Què va descobrir a l’investigar?

Que Daniel-Jean Guillon [1720-1799], un dels grans productors de sucre de Santo Domingo [avui Haití], i el seu fill Jean-Baptiste Christophe van ser armadors negrers. Entre el 1753 i el 1792, van organitzar 57 línies triangulars entre Nantes, les costes de l’Àfrica i Santo Domingo. Cada vaixell podia transportar entre 240 i 270 captius. Jean-Baptiste es va convertir en conseller secretari del rei i va adquirir el Château de Princé.

La seva fortuna actual prové d’allà.

No hi ha cap fortuna. Durant la Rebel·lió dels Esclaus de l’any 1796, es van arruïnar. Sense tràfic d’esclaus, no hi havia negoci. I com que eren aristòcrates, durant la Revolució [francesa], els van cremar el château i, malgrat no defensar els valors de la república ni tampoc els de la monarquia, van estar diverses vegades a la presó.

Potser és el secret del seu impuls moral.

És possible, psicològicament. No culpo ningú per haver fet fortuna, el que és reprotxable és haver comerciat amb éssers humans. El silenci eixordador dels descendents de propietaris d’esclaus causa un dolor inimaginable. Així que intento atraure altres descendents d’esclavistes perquè m’acompanyin, perquè encara avui soc l’únic a França. I és una pena, perquè no soc etern.

A tot això, ¿què diuen els seus germans?

No entenen el meu comportament, ni tan sols em volen escoltar. No fan la connexió entre el nostre passat i el racisme actual. A Anglaterra només l’han fet els descendents dels Trevelyan, però encara som pocs. Algun dia es desbloquejaran.

A Espanya, a Catalunya, és un tema molt problemàtic.

Jo els dic: "No som responsables del passat, però sí del futur". La qüestió de l’esclavitud ja ha entrat en l’esfera pública i no podran escapar. Negar-se al diàleg significa posposar el problema, i córrer el risc d’un dia veure’s forçats. Avui poden elegir.

Notícies relacionades

El Govern central prohibeix la brioixeria industrial a les escoles i augmenta el consum de peixos, verdures i cereals integrals

Biblioteràpia per a superar la mort d'una persona estimada: cinc llibres sobre el dol

Vostè ha triat aliar-se amb Dieudonné Boutrin, descendent d’esclaus.

El 2021, una periodista i realitzadora de Bordeus va contactar amb mi. Venia a Nantes per trobar-se amb el Dieudonné, commocionat per la història de la seva família, que va descobrir en la dècada dels anys 70, perquè a l’escola, a la Martinica, li havien explicat que descendia dels gals. Em vaig unir entusiasmat a La Coque Nomade i a la seva aspiració d’avançar cap a la construcció d’una memòria pacífica.