El 75% dels barcelonins viuen i treballen a la seva ciutat

La clau de la sostenibilitat i la qualitat de vida, diuen els experts, és l’anomenada «autocontenció»: la capacitat dels municipis d’oferir residència, feina i vida quotidiana a la mateixa localitat, per reduir els desplaçaments innecessaris i amb aquests la congestió, la contaminació i les dificultats de conciliació.

L’efecte capital ha permès a Barcelona tenir històricament taxes d’autocontenció molt altes, a costa d’una primera i segona corones amb àrees molt especialitzades, com polígons industrials on no es pot viure i ciutats dormitori amb poca activitat empresarial. Des de principis de segle, l’economia i el padró de Barcelona s’han transformat molt, així com la majoria de l’àrea metropolitana. Però per raons diferents de les del passat, la correlació de llocs de residència i ocupació es manté estable.

Avui tres de cada quatre veïns de la ciutat treballa en algun dels 10 districtes. És més, un terç ni tan sols ha de sortir del seu districte de residència. Menys d’un 20% treballa fora de la ciutat. Són dades del maig del 2024 de l’Ajuntament de Barcelona, que les obtenia a través de l’Enquesta de Serveis Municipals anual. Les respostes recollides fa una dècada donen percentatges gairebé idèntics als actuals.

Quasi 400.000 desplaçaments

Per contra, unes 400.000 persones han d’entrar cada dia a Barcelona per feina, cosa que suposa de mitjana uns 390.000 desplaçaments des d’altres punts de la província i els corresponents trajectes de tornada. Són xifres del 2023, tot i que és una dinàmica constant en el temps també. Ho retrata en profunditat l’Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner que cada any elabora l’Institut Metròpoli per encàrrec de l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM). L’any passat es van comptabilitzar 173.569 desplaçaments per anar a treballar fora de Barcelona, per 389.688 de la província cap a la capital. Molt grosso modo: entren el doble dels que surten. ¿Com és possible que les dues realitats siguin immunes al pas del temps? La resposta és una combinació de factors que es contraresten, coincideixen tres rellevants experts consultats per EL PERIÓDICO. La substitució demogràfica, el preu de la vivenda, el teletreball desigual i la centrifugació de la indústria són algunes de les claus.

Per Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la UPF i de la UPF-BSM, Barcelona segueix el «patró característic de grans ciutats amb un teixit diversificat». Compara aquest «efecte capital» amb els de «Madrid, París o Milà, on la diversitat econòmica i el bon transport urbà també permeten treballar a la mateixa ciutat». En el cas català, assenyala que sectors en auge com l’economia blava, la cultura o la investigació ancoren aquestes empreses i plantilles a la ciutat. «Un altre aspecte per tenir en compte és que en la nostra cultura hi ha menys tradició a destinar molt temps al desplaçament i es tendeix més a buscar habitatge a prop d’on es treballa», indica.

Semblant a altres capitals

La meitat de mà d’obra no resident, afegeixen, és un volum «similar al d’altres ciutats europees amb un important àrea metropolitana». Aquest pols entre forces centrípetes i centrífugues equivalents s’estaria donant també a «Berlín o Amsterdam, amb canvis demogràfics i econòmics semblants» als barcelonins. En canvi, en altres llocs una de les dues dinàmiques s’imposa: «Londres o Frankfurt tenen volums més alts [d’entrades diàries] per ser centres financers globals, mentre que Roma o Lisboa presenten xifres més moderades, cosa que reflecteix un inferior pes metropolità».

Josep Oliver, catedràtic emèrit d’Economia Aplicada de la UAB i director dels coneguts Anuaris Econòmics Comarcals BBVA, dissecciona com va néixer aquesta mobilitat laboral simultània d’entrada i sortida de Barcelona. Se la coneix com a commuting i va arribar a ser bastant simètrica en volum en els anys 90 i 2000. «Els Jocs Olímpics van implicar un gran desplaçament d’activitat industrial, el cas paradigmàtic va ser el trasllat de La Maquinista al Vallès», exemplifica. «Amb la creixent revalorització del sòl, a les factories els sortia a compte vendre el terreny i mudar-se, avui pràcticament només queden fàbriques a la Zona Franca i una mica al Bon Pastor», prossegueix.

El trasllat de grans seus va coincidir amb l’encariment de la vivenda des dels anys 80 a Barcelona, que va alimentar la proliferació de nous barris residencials a la primera corona. «Va sortir tota una onada de famílies joves que volien llars més grans, més barates i amb millor qualitat de vida. Per això hi va haver els creixements de Sant Cugat i Esplugues, els túnels de Vallvidrera i l’ampliació de la C-58», indica el professor. La combinació de mudances va generar, conclou, «un commuting espectacular» de desplaçaments laborals. No ha desaparegut per complet i Oliver pronostica que augmentarà a causa del mercat immobiliari: «En els últims anys qui encarna aquest fenomen és el Maresme».

Límits físics de la ciutat

Els preus a Barcelona «no baixaran –avisa– perquè molta gent vol venir a viure i treballar aquí. Catalunya creix en població i la capital té uns límits físics extraordinàriament modestos». En definitiva, l’estabilitat dels fluxos descansa sobre una progressiva substitució poblacional. Amat destaca la «globalització demogràfica» de la capital: els que hi han nascut ja són minoria al cens municipal. Oliver ressalta que l’àrea metropolitana ara pot oferir, a més d’habitatge assequible, proximitat a certes feines: «És molt plausible que part de la gent que sortia de Barcelona cada dia ja s’hagi mudat fora».

Notícies relacionades

Veïns de tres districtes molt diferents encapçalen el treball de proximitat

Metropolitren, metropolitram

Joan Checa, de l’Institut Metròpoli i coautor de l’exhaustiu estudi La gestió de la mobilitat a lafeina a Barcelona (2023), compara l’autocontenció de Barcelona i la del seu entorn. «Barcelona té característiques mediterrànies i disposa al seu interior de tots els serveis quotidians, per la qual cosa en bona mesura la població no necessita desplaçar-se fora. Va arribar al 80% i en les dues últimes dècades, que és des de quan tenim dades, ha baixat una mica però segueix per sobre del 70%», celebra.

En canvi, adverteix, la província en conjunt té una autocontenció molt més baixa, «del 40%, una mitjana més baixa que la de la majoria de ciutats mitjanes catalanes». El teletreball ajuda a reduir el commuting molt relativament, perquè és molt més alt entre els veïns de la capital: cada jornada laborable hi ha un 14% de treballadors connectat de manera remota, mentre que a la resta de l’AMB n’hi ha un 7,3%, i a tota la província, un 9,8%.