El copyright de l’abraçada de gol
Molts jugadors professionals registren en oficines de propietat intel·lectual els gestos que repeteixen quan marquen
Cole Palmer, d’Anglaterra, celebra un gol a Berlín, el 14 de juliol.
Dissabte passat, en un torneig infantil, aquests futbolistes de sis i set anys celebraven cada gol entrexocant els punys, posant-se l’índex al canell, calçant-se unes ulleres amb cèrcols d’índex i polze. "Ai, Senyor, tan petits i acabaran a la presó", vaig pensar, amb el meu optimisme habitual.
El cas és que hi ha molts jugadors professionals que estan registrant en oficines de propietat intel·lectual de la Unió Europea, entre d’altres, els gestos que repeteixen sempre que fan un gol. L’últim ha sigut Cole Palmer, del Chelsea, anomenat de fet Cold (fred), que ha patentat el gest de passar molt fred (braços encreuats per protegir els tríceps amb palmell de la mà i llavors tremolar) per a una possible explotació comercial en àmbits com el de les begudes alcohòliques, els cosmètics o fins i tot els automòbils (per alguna raó, no les estufes de butà).
Tot va començar fa una dècada amb Gareth Bale i ara se n’hi han afegit molts més: de Dani Olmo (el gest de demanar l’hora) a Mbappé (els palmells sota les axil·les). El fet és que al darrere d’aquests gestos no s’hi sol amagar una picada d’ullet bonica o autobiogràfica (Pedri encara: fa les ulleres amb els dits perquè el seu pare, Fernando, porta, ehem, ulleres; o Messi agraïa, amb els índexs al cel, que la seva àvia, ja difunta, el portés a entrenar quan va començar), sinó que molts els agafen, sense més ni més, de jugadors de l’NBA. Però suposo que el que vull dir és que vivim en un món en què hi ha algú que registra posar-se les mans a les aixelles: hem de ser molt conscients d’això per saber en quina mena de món posem els peus.
A mi m’encantava, fins ara, l’expressió "abraçada de gol", pel que aquesta abraçada tenia d’espontani, infantil, pocatraça, preciós, i l’aplicava a qualsevol abraçada de retrobament o de festa o de consol. Ara, una abraçada de gol hauria d’esperar que cada amic fes abans el seu rosari de tics de Madonna o de Rafa Nadal.
La qüestió és que en un món de mems i gifs una celebració icònica ho és tot, perquè un bon gol potser el fas una vegada, però el capitalisme de l’scroll funciona per repetició i sí que pots celebrar-lo sempre igual. Al cap i a la fi, Warhol ja va dir que si volies ser reconegut el que havies de fer era vestir-te sempre de la mateixa manera.
El que feien els nens en el torneig no és nou. Stefan Zweig, a El món d’ahir, explica com els adolescents de la Viena d’entreguerres entraven als cafès fent les reverències i els gestos que acabaven de veure a l’òpera. I fins i tot Paul McCartney va fer l’altre dia el gest icònic d’Elvis: modelar una guitarra, o el cos d’una dona, en l’aire.
Notícies relacionadesA la vida seria estrany celebrar-ho tot així per potenciar la nostra marca personal, però no ho descartem. El lampista que arregla el degoteig de l’aixeta se senya i demana una tapa de calamars, el conductor del bus passa un semàfor a l’últim segon i es tapa les orelles amb els dits índex o, jo mateix, firmo una bona frase de la novel·la i llanço una fletxa amb un arc imaginari en la soledat del meu estudi (i en pijama).
En realitat, el més semblant que tenim a la celebració d’un gol és un brindis, però per sort els brindis s’intercanvien sense registre. Pel que sembla, l’escriptor Félix Romeo brindava amb la frase: "Perquè quan estiguem pitjor estiguem com ara". El seu paisà Sergio Algora, músic i poeta, cridava sempre "xampany per a tothom". Jo vaig aprendre de Marcos Ordóñez, que ho va aprendre de John Huston, a brindar "per l’impuls". Espero, de veritat, no haver de viure en un món on es registra el que es comparteix, l’eufòria d’un gol o la promesa de felicitat del brindis.
