Dormint amb un desconegut
Tot s’inicia amb un comentari a les xarxes que, més per intuïció que per certesa, ella associa amb ell. No, no és possible, nega per a si mateixa, i expulsa la idea del cap o, almenys, la desterra al racó dels pensaments foscos, els remordiments enganxosos o els temors sense gaire sentit. Però els rumors comencen a amenaçar-la, també alguns silencis. ¡Fora!, ordena aquesta sospita que s’està enquistant al seu cap. Però no se’n va. Perquè un altre dia ensopega amb el nom d’ell assenyalat a Twitter, o Instagram. Una denúncia anònima. Són les xarxes, es diu ella, es repeteix, ¿s’enganya? Serà enveja. O ressentiment. Sí, serà això, es consola, algú que sembra zitzània.
Zitzània… Al principi, no es distingeix del blat. Tots dos, zitzània i blat, creixen junts en el mateix camp i la seva semblança és pràcticament total. Només al madurar es distingeix un de l’altre. El blat madur es doblega, el pes del fruit va vencent l’espiga. Per contra, la zitzània es manté dreta. El seu gra ha sigut parasitat per un fong tòxic que fa immenjable la seva farina. Una plaga, això és. Herba invasora.
Els dies passen i la denúncia a les xarxes crea noves denúncies, igual que l’angoixa d’ella no deixa de parir més angoixes. ¿Qui és aquest home que comparteix el seu llit, la seva casa i la seva vida? Ha arribat el moment de parlar o de reprendre aquesta conversa que es va tancar en fals. D’escoltar els juraments d’honestedat o les floretes indignades o les excuses planyívoles o aquestes mentides que són pur verí. Arriben les discussions i les llàgrimes i una cosa semblant a la ràbia i al dolor, tot i que tot és massa confús, perquè el passat també s’entossudeix a relatar la seva història. Allà hi ha l’àlbum de tota una vida compartida. Amb les nits i les rialles i els balls i els petons de quan eren dos. I hi ha més pàgines, amb nadons fent monades i nens que foten amb la pilota i adolescents que ho saben tot i joves que ara assisteixen, amb una cosa semblant a la ràbia i el dolor, a l’ensorrament de la memòria familiar. És possible, fins i tot és terriblement possible, que hi hagi filles que tenen la mateixa edat de les dones que ell…
La sordidesa dels detalls
Arriba el dia en què el nom d’ell escala als titulars. La sordidesa dels detalls perfilats en lletra impresa. Ell –polític, artista, empresari o intel·lectual– parla d’un malentès, potser s’embolica amb el consentiment o apunta a un moment de confusió, ¿alguna addicció? Si la sort l’acompanya, no es concretarà una denúncia judicial i ell esperarà que el temps acabi esborrant l’escàndol.
Mentrestant, l’album de la vida es burla d’ella. I els consells –aquests beneïts i maleïts consells– afegeixen més confusió al moment. Rugeixen les trucades a la lapidació. Per les escletxes, també es colen els murmuris que apel·len al penediment i al perdó. Però ella només sap que creia tenir un camp de blat i que ara en contempla un ple de zitzània tòxica i que no troba la manera de separar-ne un de l’altre. I després està aquesta sensació de buit. Si es colpeja el cor, sona buit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
