Viure i morir

Per defensar aquest nivell de vida i també els nostres valors, que estan en regressió, davant l’empenta d’altres civilitzacions, sabem el que hem de fer: més integració i un projecte i idees capaces d’il·lusionar el respectable, perquè a més de polítics i economistes de primer ordre, Europa necessita poetes i visionaris, que lamentablement tampoc estan a la vista. Encara és pitjor perquè els seus dos motors, França i Alemanya, estan gripats.

Macron es va equivocar al dissoldre l’Assemblea Nacional abans de l’estiu i es va tornar a equivocar al no acceptar els resultats electorals favorables a l’esquerra, quan va nomenar com a primers ministres Barnier, primer, i ara Bayrou, tots dos molt febles i dependents del Front Nacional de Le Pen. Només el 2024 França ha tingut quatre primers ministres i s’esllangueix amb un dèficit públic del 6,1% del PIB, una prima de risc superior a la grega, i amb un president tocat que no ho tindrà fàcil per acabar el seu mandat el 2027.

A Alemanya, l’economia estancada ha fet que el canceller Scholz perdi una moció de confiança i convoqui eleccions per al 23 de febrer. Avui estar en el poder no ajuda a guanyar eleccions, perquè molta gent ho passa malament i vota contra el que hi ha, i això a Alemanya significa que guanyarà la Unió Cristianodeòcrata/Unió Socialcristiana, els ultres d’Alternativa per Alemanya quedarien en segon lloc, i deixarien els socialistes tercers. S’acosta una nova coalició d’incerta solidesa.

Notícies relacionades

Alegria a la frontera de l’Hospitalet i BCN

Més de dos milions per a un hotel històric

El creixement de la ultradreta euroescèptica a França i Alemanya (i també en altres països) és molt mala notícia quan Donald Trump arriba a la presidència dels EUA amb els seus eslògans d’America First (Amèrica Primer) i Make America Great Again (Fem a Amèrica gran una altra vegada), i que quan mira cap a Europa no veu la Unió Europea sinó només els seus països més importants; que imposarà aranzels a les nostres exportacions; que no concedirà cap possibilitat a la idea de Draghi d’un mercat comú euroatlàntic per fer front a l’emergència de l’Indo-Pacífic com a centre econòmic del planeta; que donarà suport als nostres líders més euroescèptics; i que està disposat a reduir les seves aportacions a l’OTAN fins i tot posant en dubte el seu nucli dur, que és l’article 5 de defensa col·lectiva en cas d’atac a un dels seus membres, una cosa extremadament greu amb una Rússia agressiva, una guerra oberta al cor del nostre continent, i maniobres desestabilitzadores russes ja a Romania o Geòrgia.

Davant la manifesta debilitat de França i Alemanya, apareix com una illa d’estabilitat la Itàlia de Georgia Meloni, ¡qui ho havia de dir!, la tercera economia de l’eurozona, que dona proves de pragmatisme. I en l’horitzó sorgeix amb força la Polònia de Donald Tusk, que ja gasta el 4,7 del PIB en Defensa (Espanya, l’1,23%). Aquesta setmana a Brussel·les s’han reunit Alemanya, França, Itàlia, Polònia, Holanda i Dinamarca (també Regne Unit), però no Espanya, per trobar-se amb Zelenski i fixar una estratègia sobre Ucraïna davant l’anunci de Trump de retirar l’ajuda americana. No som a la cuina i ens demanaran diners i armes per a una estratègia que no hem contribuït a dissenyar. La nostra absència és escandalosa, tot i que sorprèn menys quan es pensa que, per a Albares, la prioritat a Europa és aconseguir que es parli català. No comment.n