Reivindicació de l’alegria
Reivindicació de l’alegria
No sé qui va dir que el secret de la felicitat està en les vigílies. En l’electricitat dels preludis. El dia s’ha despertat encapotat, de color caldo d’escudella, i a mesura que transcorre el matí, es diposita sobre el balcó un sediment de melancolia, com si les hores arrosseguessin ressaca. Al carrer, la gent recupera amb desgana un simulacre de quotidianitat fins a la nit de Cap d’Any. Escric amb presses el que pretenia ser un article lent. Amb pressa perquè se m’ha tirat el temps al damunt, m’ha passat per sobre, de les obligacions domèstiques, familiars i laborals. Suspens categòric en planificació. Escric amb el moneder escurat després de les compres, el rebost embotit de sobres i triglicèrids i la casa potes enlaire: el tetris de la consanguinitat, amb les seves capritxoses combinacions, va disposar que els festejos nadalencs se celebressin al meu domicili, amb la qual cosa el desordre es manté intacte, tal com van quedar la taula i voltants després de l’últim brindis, el de l’esperó. Encara queda per carregar un segon rentaplats, rentar a mà olles, paelles i les copes de tija alta. S’hauran de fregar les taques de vi negre sobre les estovalles, baixar al contenidor les ampolles buides, tornar a la veïna del replà les cadires prestades, imposar cert ordre prussià al frigorífic. Escombrar. Dissipar les sobretaules acumulades d’alt voltatge sentimental. La meva família no ha sigut mai perfecta, però no en tinc cap altra, i atresoro la fragilitat compartida.
Dono una ullada a la premsa digital a la recerca d’una corda amb què pugui aixecar aquest conat de columna, però res m’estira amb prou força. El papa Francesc insta a "silenciar les armes", el rei Felip VI denuncia l’"eixordador" clima polític i Pedro Sánchez aspira a estirar fins al 2027 la legislatura del poliamor. El Nadal incert dels cristians sirians. Els TRUMPassos que vindran l’any per estrenar. La troballa d’una cria de mamut que feia 50.000 anys que estava sepultada als llimbs gelats del permafrost. Un veí de Catarroja ha fet un ninot de fang, que no de neu, vestit amb mascareta, botes d’aigua i pala. L’Ajuntament de Barcelona està rumiant si es decideix a tallar la buguenvíl·lea gegant que des de fa 20 anys alberga l’entrada de la floristeria Maria Ponsa, en una cantonada de la rambla de Catalunya (¿per què disparar ordenances municipals contra una mica de bellesa?). Penso també en els mitjons que el Pare Noel regala cada any a un amic meu.
De cop, a la cantonada d’un diari, què importa quin, apareix un far de llum en la forma d’una carta al director. Es tracta d’un missatge breu, de tot just un centenar de paraules, on un senyor confessa portar deu mesos de baralla contra un càncer metastàtic. Des d’aquest lloc a la intempèrie, felicita les festes al personal reivindicant l’alegria i l’esperança, lluitar pels mateixos somnis amb bondat i generositat. "Valorin el que és important: l’amor –escriu–. Les altres coses són accessòries". Llegint-lo venen ganes de continuar colant els espaguetis amb la raqueta de tennis, com Jack Lemmon a L’apartament. La vida és un miracle.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
