"El pitjor és la falta d’humanitat i l’abandonament"

Avui es compleixen 60 dies des que el cel es va obrir sobre València per vomitar litres i litres d’aigua que van convertir l’est i el sud de la província en un mortífer embolic de rius sortits del no-res que, totalment embogits, es van carregar cases, cotxes, fàbriques, camps, ponts, negocis, camions, vies fèrries, llocs de treball i carreteres. I vides; sobretot, vides: 226. Però no tots hi són. En aquest llistat continuen figurant-hi com a desapareguts dos mesos tres d’ells: Elisabet Gil Martínez, de 38 anys i mare de dos fills menors d’edat; Francisco Ruiz Martínez, de 64; i Francisco Javier Vicent Fas, de 56.

Totes les víctimes expliquen que el dolor és més gran quan ni tan sols saps on és el cos del teu ser estimat. Ni hi ha un lloc on plorar-lo. La psicologia ho té clar: sense cadàver és molt díficil iniciar el dol; la ment no creu el que no veu, tot i que només sigui l’exterior d’un taüt. Però això no és l’únic que esquinça l’ànima d’aquestes tres famílies. "El pitjor, el que més enfada, és la falta d’humanitat, l’abandonament". La pregunta és la mateixa per tothom: ¿Els ha trucat algú des de la Generalitat Valenciana o des d’algun ajuntament per demanar perdó o per oferir ajuda?

"¿Trucar-nos d’alguna institució? No. Ningú. Per a absolutament res. Però ni tan sols l’alcalde del meu poble, que em coneix. Aquí l’únic que truca és el tinent de la Guàrdia Civil de Llombai, una mitjana de dos dies per setmana. I periodistes. Però responsables públics, ni un". Qui parla és Saray Ruiz. El seu pare, Francisco, Paco per als seus, va desaparèixer poc abans que sonés (tard, molt tard) la famosa alerta de les 20.11 hores del 29 d’octubre quan feia dues hores que estava enfilat al sostre del seu cotxe amb els seus dos nets, Ruth, de 5 anys, i Alejandro, de 10, els fills de Saray. El vehicle, un Kia petit, s’havia quedat encastat, per fortuna, entre un fanal i una palmera, al carrer d’Obrers, al polígon de Monserrat. Els nens, miraculosament, es van salvar; de Paco continua sense saber-se res.

Idèntic sentiment de frustració surt de la boca de Susana Vidal, que ha perdut el seu marit i la seva única filla en la riuada que va generar la pitjor dana en la història meteorològica de València. A la noia, Susana, la seva "nena" de 30 anys –tenia discapacitat intel·lectual (síndrome de Down)– la van trobar al cap de dos dies, dijous, 31 d’octubre, a la platja del Mareny Blau, en Sueca, a 90 quilòmetres (60 de riu i 30 de mar) del punt on va desaparèixer, Pedralba. Per això va poder enterrar-la. Però del seu marit, Javi, no sap res encara. Com en el cas de Saray, l’únic que rep són trucades de la Guàrdia Civil, tot i que, això sí, en el seu cas són molt més esporàdiques que les de Saray. "No m’ha trucat ningú de la Generalitat". Tampoc de cap institució per veure si necessita alguna cosa o si necessita ajuda en la tramitació d’alguna documentació.

Sense funeral

I, ¡oh, sorpresa!, tampoc els van dir res de la missa de funeral que es va celebrar a la catedral de València i a la qual no van convidar, per kafkià que sembli, a les famílies dels morts. Això sí, se li va donar caires de funeral d’Estat amb la presència dels Reis inclosa. Susana Vidal ho deixa clar: "No em van trucar, però és que a més estava fora de lloc fer un funeral per les víctimes ja que que continuaven sense aparèixer". Una altra més.

Sorprèn confirmar la deshumanització de les administracions. Que no s’hagi creat, ni tan sols, una oficina equipada amb un grup de funcionaris a disposició de les famílies de les 226 víctimes mortals, les més damnificades per la dana. La Susana confessa que "hauria estat bé" perquè, efectivament, "la veritat és que no tinc el cap per pensar en això. La prioritat és que el trobin". Però ha hagut de fer el cor fort. ¿I com ha aconseguit accedir als tràmits? Com totes les altres coses, de casualitat. "Vaig anar un dia a Correus i vaig veure a la paret un cartell que deia tramitem les ajudes dels afectats per la dana. Els vaig dir que jo era una d’aquestes persones, i vaig omplir els formularis". De nou, per acció individual i no per col·laboració institucional. "També he demanat la indemnització del Consorci perquè han desaparegut els dos vehicles que teníem, una furgoneta i un cotxe".

Notícies relacionades

El Govern dotarà el Priorat de dipòsit d’aigua i potabilitzadora

Adelina Escandell i Quim Lázaro: "Hi ha gurus de l’educació que anomenen ganduls a nens amb problemes"

I el relat de les famílies torna a coincidir. Samuel, germà de Saray, explica que ni tan sols s’han posat a tramitar res perquè ara el que els interessa és trobar el seu pare. ¿I diners? ¿Ha arribat alguna cosa de l’ajuda per mort –72.000 euros– promesa pel Govern central? Tampoc. De fet, amb prou feines s’han abonat les d’11 de les 226 víctimes mortals. Però és que, a més, en el cas d’aquestes tres famílies hi ha un altre escull més: no tenen certificat de defunció perquè Paco, Javi i Elisabet oficialment només són desapareguts.

En principi, es trobin els seus cossos o no, podran ser donats per morts a partir del 29 de gener, just quan es compleixin els tres mesos de la seva desaparició. Això és gràcies a l’article 193 del Codi Civil, que redueix el termini estàndard de 10 anys a tres mesos en casos de sinistre com el d’aquesta dana. Però cap d’ells té al cap els diners. La prioritat és trobar-los. "Només demano que no deixin de buscar-los", suplica Susana. Saray està més tranquil·la, perquè el tinent de Llombai "m’ha dit que ningú ha parlat de suspendre la recerca".