El que indigna per al 2025

Penso, i aquí ve el gir de guió, en les dones afganeses. Aquesta setmana hem conegut l’última atrocitat ideada per la ment malaltissa dels talibans: prohibir les finestres amb vistes a cases veïnes on visquin dones. És una bogeria real: hi ha homes reals pensant aquestes coses i dones reals patint-les. Moltes d’elles, pràcticament recloses a les seves llars per totes les altres lleis talibanes, seran enterrades en vida. Ni mirar per la finestra, si poden ser vistes.

El 2019, dos anys abans del retorn dels talibans al poder, vaig comissariar la primera edició de l’espai de debat Cruïlla Talks, organitzat pel festival de música Cruïlla, i vam portar a Barcelona Khalida Popal, la fundadora de la selecció femenina de futbol de l’Afganistan. Ja abans que arribessin els talibans, es va haver d’exiliar per amenaces: una dona jugant a futbol? Però, escoltant-la aleshores a Barcelona, encara hi havia marge per a l’esperança perquè les dones estaven decidides a alçar la veu i arriscar-se per guanyar drets. Ella n’era l’exemple. Ara, però, no hi ha valentia que pugui amb els talibans, que literalment han prohibit que tinguin veu en públic.

Notícies relacionades

La surrealista ruta del peix a Melilla

Més de 200 persones arriben en pastera a Lanzarote

Penso en els milions de dones cobertes de cap a peus, sense possibilitat d’estudiar; en milers de nenes venudes en matrimoni als vuit o nou anys; penso en la seva esclavitud i en el que la vida els depara entre els murs de la seva casa i m’indigno.

Això és el que desitjo per a tothom el 2025: una injustícia que ens indigni i ens faci ser presents en el món on vivim més enllà dels nostres murs. Un viure actiu i compromès. Hi ha tantes injustícies, properes i llunyanes, que no podem passar-hi de puntetes.