Estar-se molt quiet
Estar-se quiet, aturar tot moviment o gest del cos, pot ser una experiència esgarrifosa. Mai havia estat més que uns quants segons sense moure almenys un parell de músculs. No hi incloc, per descomptat, l’acte de dormir. Després de mig minut completament immòbil, l’eternitat es comença a tornar insuportable, i acabes fent alguna cosa, per lleu que sigui: et toques la cara, gires un braç, desplaces el maluc, gires una cama, gires el coll, inclines l’esquena, mous un peu, tusses, parles, mires de reüll. Absolutament quiet i en silenci és complicat estar-hi. No obstant, el diumenge 5 de gener vaig haver de passar 23 minuts en la mateixa posició. Ni la mínima concessió hi va haver al moviment més lleu.
No fer res, ni collar un cargol, ni planxar una camisa, ni guanyar Ronald Garros, resulta ja al·lucinant. Estar-se quiet, molt més. Perquè són coses diferents. Les persones que aconsegueixen no fer res viuen en una tonalitat diferent de la resta. No crec que sigui fàcil assolir aquest estat d’ànim amb el qual et passes els dies dient "això no, això tampoc", "ni boig", "ni que em paguin", "en un altre moment". Tots podem passar períodes així a canvi que siguin breus, en els quals no aconsegueixes ni canviar una bombeta, només anar del sofà a l’habitació, de l’habitació de nou al sofà, del sofà a la cuina, potser de casa al bar i una altra vegada al llit. Només uns quants privilegiats aconsegueixen no fer res la majoria del temps, cosa que de vegades requereix una gran quantitat de moviments.
Notícies relacionadesQuedar-se quiet és una altra cosa, i gairebé és indescriptible, ja que implica absència de moltíssimes coses, un flirteig amb el no-res. Abans de prolongar la meva inacció durant vint-i-tres minuts, tot va ser, curiosament, frenètic, perquè de sobte em vaig adonar que arribava tard a l’hospital. La infinitat de petites accions que un emprèn abans de sortir de casa es van veure reduïdes a vestir-se i sense més ni més travessar la porta i baixar al garatge. Va passar, llavors, el que mai es veu: vaig agafar nou semàfors en verd consecutius. Increïble. Sumat això al fet que era diumenge, tot i que vigília de Reis, i no hi havia a penes cotxes, i que vaig conduir com un guillat, vaig arribar amb temps. I llavors em van practicar la meva primera ressonància. És pertorbadora l’experiència. Abans d’acabar a l’interior d’una màquina intimidadora, per la seva mida i el soroll, la tècnica que la manejava em va traslladar, molt seriosa, una senzilla indicació: "És importantíssim que no et moguis. Si t’angoixes allí dins, i no ho resisteixes, et deixo aquest timbre".
Em va espantar, tot i que no tant com a l’afegir que estaria allí dins uns vint minuts. Com que la màquina emet sons infernals, em van posar uns auriculars en els quals sonava Cadena Dial. Això tampoc hi va ajudar. Aleshores, els cinc primers van oferir una lluita sense treva al meu cervell, per frenar la temptació de moure el dit gros del peu, incòmode per culpa del mitjó. En el minut deu, no obstant, vaig deixar de sentir el meu cos. Quan va acabar tot i em van dir "Ja pots moure’t", es va trencar la màgia. Tot i que, per compensar-ho, la resta del dia no vaig fer res.
