La surrealista ruta del peix a Melilla

Hi va haver un temps a Melilla en què cada matí, cap a les sis, el peix portat pels petits vaixells marroquins del puertecillo veí de Beni Ensar entrava a la ciutat acabat de capturar. Avui la tonyina, l’anfós, els molls, el corn amb pues, llagostins i escamarlans que es prenen de tapa o plat en bars i cases fa un viatge més llarg, de l’Àfrica a la península i de la península a l’Àfrica de nou, a causa del candau comercial que tanca la frontera. Això... o passa clandestí, embolicat en plàstic d’embalar maletes, portat per peons a canvi d’una propina.

És una de les surrealistes històries que dona lloc el tancament de la duana comercial que el Marroc asfixia a la ciutat des que, unilateralment, es va tancar l’agost del 2018. Ja van sis anys. Els de Melilla s’han acostumat fins al punt que les últimes filtracions sobre una reobertura del pas de mercaderies els ha atrapat entre la irritació del govern local, presidit pel popular Juan José Imbroda, i una estesa absència d’entusiasme davant el que la delegada del Govern, Sabrina Moh, ha anat dient en petit comitè a empresaris.

En principi, serien només un o uns quants camions els que podrien entrar des del Marroc cap a territori espanyol, i només productes de neteja i mercaderies produïdes a la ciutat –o sigui, cap pràcticament– les que el país veí admetria en el sentit contrari.

Per al Govern de la ciutat autònoma de Melilla l’assumpte de les restriccions que imposa el Marroc per obrir la duana transcendeix el pla del comerç local per convertir-se en una autèntica qüestió de sobirania espanyola sobre aquesta localitat africana. "Aquí no hi ha alegria, només curiositat", comenta l’anunci José Luis G, que va ser botiguer dels en un altre temps pròspers magatzems de mercaderies de tot tipus que sortien de la carretera del Dic Sud cap al Marroc, i que avui és un funcionari que va decidir buscar-se una nova vida en una oposició.

José Luis és un d’aquests de Melilla que un dia de diari –mai en dia festiu, perquè les cues de cotxes poden ser insuportables– pot passar a Beni Ensar o Nador a fer un volt pels mercats, aprofitar els preus baixos i menjar als restaurants del port, que exhibeixen ampul·loses lleixes plenes a vessar de peix fresquíssim i crustacis encara movent-se. Es menja, per cert, sense vi o, a tot estirar, camuflant-lo en ampolles d’aigua mineral que tinguin el vidre acolorit.

Aquest funcionari milita també en la petita legió de parroquians que, als bars de la ciutat espanyola, consumeix racions de marisc de contraban.

Com si fos droga

Diuen els que coneixen el negoci que a Beni Ensar i Nador els cisells de peix ho fan més com a favor que com a negoci. Bars i domicilis del costat espanyol encarreguen mercaderia als seus amics marroquins. El peix arriba a la llotja quan encara no s’ha fet de dia. Ràpidament s’aparta l’encàrrec per a clients espanyols, es congela, s’embolica en plàstic robust, del mateix tipus que als aeroports s’utilitza per protegir maletes, i es guarda en racons amagats de cotxes o valises, "com si fora droga, només que no ho és: només és marisc", explica el funcionari.

Notícies relacionades

«ChatGPT és el meu amic i el meu terapeuta»: cada vegada més usuaris troben en la IA un «refugi emocional»

L’escola acusada d’ultracatolicisme acomiada el director

Els peons del port de Beni Ensar es guanyen un sobresou amb l’ocasional transport amb els seus cotxes. No és rendible jugar-se-la per enviar molls o un altre peix més barat, però per portar escamarlans., cloïsses o cranc blau arriben a cobrar-li a venedor i hoteler 10 euros el quilo.

Agents de la Guàrdia Civil controlen a la frontera la introducció no permesa de mercaderia que pogués representar algun problema sanitari.