Daniel Limones: "El principal forat és la marxa d’agents d’ajuntaments petits"

¿Quina considera que és la gran carència que pateixen les policies locals de Catalunya?

Jo crec que la primera gran carència que tenen és que mai hi ha hagut un lideratge en àmbit de Catalunya per homogeneïtzar una mateixa línia en les policies. En els últims anys sí que s’ha començat a treballar en un decret uniformitzador que encara no està publicat. Estem en la fase de donar-li empenta des d’aquesta direcció deneral. La Policia Local gairebé sempre és el primer cos de seguretat que actua en una incidència, però sempre està oblidat. Durant anys ens queixàvem que l’anterior Govern oblidava les policies locals. I això ha generat dins del col·lectiu molt rebuig i desconfiança, com estem veient ara. Tot i així, cal dir que els últims anys els ajuntaments han avançat moltíssim en la professionalització del cos.

¿Com de complex és gestionar 218 policies locals tenint en compte l’heterogeneïtat al cos?

És complicat i senzill alhora: la majoria de caps de Policia Local amb els quals he parlat s’han posat a la nostra disposició. Ara veuen una oportunitat de canviar tot allò que s’ha estat criticant durant molt temps i deixar d’estar oblidats. És una de les primeres vegades que la direcció general i les associacions policials van dirigides cap a un mateix camí. Hi ha una molt bona conjunció.

¿Com afronten el problema de la marxa d’agents, sobretot d’ajuntaments petits, per buscar millors condicions en altres municipis?

Aquest és el principal forat, el principal escull, que tenim en el sistema. Ens ho pregunten els sindicats de policies de base i les associacions municipalistes: ¿com reduïm la mobilitat, que sempre afecta les policies locals petites? Una proposta que fem és la de promoure promocions conjuntes a través dels consells comarcals. Si les promocions coincideixen el mateix dia, segurament la mobilitat no es produirà perquè el que s’ha presentat al Baix Llobregat no podrà fer-ho en el Maresme. Una altra possible fórmula podria ser una espècie de clàusula de rescissió a pagar pels agents: si un ajuntament petit forma un policia, ¿per què després d’haver fet un esforç tan gran ha de veure com aquest se’n va a Barcelona, per exemple? A més, els sindicats també ens demanen un estatut únic de condicions laborals, però de moment no tenim capacitat de regular-ho.

¿Dialogaran amb ajuntaments sobre les diferències salarials?

Sí, ho tenim previst. Els consistoris també han de valorar quines condicions donen. Per exemple, si dos ajuntaments que són frontera tenen una diferència de sou de 600 euros, potser cal fer autocrítica. És a dir: ¿puc mantenir la meva policia? Si la resposta és que no, podran dialogar amb la Generalitat per buscar com compensar aquestes situacions.

¿Quines solucions hi pot haver sobre la taula?

És un dels elements que més ens costaran, però la voluntat de tots és resoldre-ho. És un problema complex perquè depèn de cada ajuntament. Una opció poden ser els convenis de col·laboració policial entre ajuntaments. Una altra, que als ajuntaments de menys de 10.000 habitants la Policia Local pugui no ser 24 hores. ¿Per què no poden ser com un CAP, amb un horari de 8.00 h a 20.00 h i, a partir d’allà, encarregar-se’n Mossos?

¿Considera que Catalunya té un problema d’inseguretat o més aviat de percepció d’inseguretat?

Crec que la percepció d’inseguretat, sobretot a Barcelona i la seva àrea metropolitana, és bastant elevada però no es correspon amb la realitat. Aquest fenomen l’explica aquesta era de les xarxes socials, on s’utilitza la immigració o els joves per vincular-los amb la delinqüència. Les estadístiques delinqüencials a Catalunya són bones: els principals delictes són els furts, danys o estafes, però no tenim una seguretat violenta. El nombre de feminicidis sí que és elevat però si ens comparem amb la resta d’Europa, crec que estem molt bé.

¿Com es combat aquesta percepció d’inseguretat?

És bastant difícil. Es comença amb un canvi de mentalitat en la cultura de seguretat. Cal educar en la prevenció els nens des de molt petits: com travessar pel semàfor el carrer, com trucar al 112 en cas d’emergència o com tancar el cotxe quan sortim. La majoria de robatoris són per distraccions i es poden evitar amb prevenció. I cal crear espais públics en els quals es pugui veure el que passa: si jo estic en un parc assegut en un banc i miro a esquerra i dreta i puc veure a 30 o 40 metres al voltant, segurament serà més difícil ser víctima i tenir més percepció d’inseguretat.

Notícies relacionades

Com aprofitar millor l'aigua a casa, i fer-ne un ús sostenible

Malaltia Renal Crònica: més comú i més impacte però el mateix desconeixement

El que comenta sobre l’educació entronca amb la fallida del principi d’autoritat policial.

Sí. El menyspreu al treball policial també s’ha produït durant anys en àmbit polític, no només a Catalunya sinó en general. A mi m’ha passat d’estar treballant i sentir el típic comentari a un nen de "¡si no fas bondat, et portaré a la policia». Doncs cal canviar aquest concepte. Jo als meus fills els dic que si algun dia tenen algun problema, busquin algú amb un uniforme. Aquest problema no es produeix tant en municipis amb policia comunitària o de proximitat: els xavals coneixen el nom dels policies, i aquest vincle és important perquè és molt més difícil decebre una persona que coneixes i en qui confies.