Hotel Damasc

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

09 de gener del 2025. 00:36

0 Comentaris

Els hotels són ecosistemes fascinants per a qualsevol amant de l’observació. Són el punt de trobada de l’antropologia, la sociologia i l’economia. Entre les seves parets es pot estar gestant un complot, cometent un assassinat o perpetrant un adulteri. Es pot estar component la cançó que marcarà una generació, o tancant un negoci que faci saltar la borsa. Tot a tot arreu i alhora. Han servit de posada, la major part de les vegades, i de presó, de vegades. Ofereixen anonimat i privacitat, però són potser els llocs més propicis per a l’espionatge i per deixar-se veure. Des de Robert Kennedy a Janis Joplin o Jimi Hendrix, passant per Coco Chanel i Oscar Wilde, han sigut el mar on moltes celebritats han anat a morir. També han donat peu a grans pel·lícules, com El año pasado en Marienbad, Lost in translation, Psicosi i El resplandor. I en alguns s’ha fet la història d’un país. No s’entén l’ocupació alemanya de París sense el Lutetia i el Meurice, ni el 23F espanyol sense el Palace. Aquests dies a Damasc els hotels bullen d’activitat política i en ells es decideix el futur. Els seus salons coneixen un tràfec efervescent d’homes –amb prou feines s’hi veuen dones– amb una missió. S’ha obert una pàgina en blanc després de la caiguda de l’antic règim, i aquesta gent s’afanya a escriure les primeres línies del llibre de la nova Síria. Diplomàtics, guerrillers, clergues –sunnites, xiïtes, cristians...–, periodistes, oportunistes, estraperlistes, agents de seguretat, espies i cooperants es creuen, embolicats en els seus respectius uniformes, pels vestíbuls dels albergs. Un popurri acolorit de gent que, com en un vals, sap exactament com portar el pas i ballar la música que avui sona. Imagino que els hotels de l’Havana aquell any nou en què va caure Batista s’assemblaven bastant, en el seu paisanatge, al que es veu aquests dies als lobbies damasquins. Resulta fascinant assistir en directe a aquest joc trepidant de cadires musicals, a un speed-dating de poderosos en potència en una hora de la història en què tot està per fer i tot sembla urgent, en un moment en què l’almanac del país s’ha reeditat amb tinta nova, un Gotha de noms encara per aprendre. Els blindats de les Nacions Unides es veuen blanquíssims, alineats al costat de les furgonetes pick up dels artífexs d’aquesta –hivernal– primavera àrab, d’on salten, com un de sol, sis milicians joves, hirsuts i armats. Semblen nouvinguts de la Sierra Maestra. Espeteguen d’entusiasme i no coneixen la ciutat. Són herois i ho saben. Els seus fills podran explicar que el seu pare "va alliberar" Síria quan allò del 2024. Fa tan sols unes setmanes, aquesta imatge avui icònica hauria sigut tan impensable com terrorífic. Però la comunitat internacional ha assumit amb elegant pragmatisme que el poder té una nova estètica, que del bigoti s’ha passat a la barba i de la corbata, a la kufia. I amén. Damasc celebra l’any nou des del 8 de desembre –la història no respecta el calendari–, dia del triomf d’aquesta fulgurant revolució. La victòria se celebra totes les nits amb focs d’artifici i bales traçadores que l’esquincen com cuques de llum vermelles. La ciutat fa olor de pólvora, i la bandera de les tres estrelles es veu ja a tot arreu, mentre s’arrenquen retrats del president deposat i s’emblanquinen els murs de la pàtria nova per esborrar els rastres d’un ahir encara fresc en la memòria. En aquest estat d’eufòria, en un país tan amant de la poesia com aquest, qui sap si un Lamartine valencià enarborarà la nova tricolor des del balcó de l’ajuntament, afegint lírica i pregó a la gesta. Mentre la gent, plena d’innocència i lliure de temor, ve dels pobles a fer-se selfies amb els milicians a la plaça dels Omeies, el seu futur, que avui creuen esperançador, es decideix en assemblees gens improvisades en dos hotels pròxims. Després de tretze anys de guerra i cinquanta de dictadura, mereixen que no els fallin.