Malaltia Renal Crònica: més comú i més impacte però el mateix desconeixement

«A Espanya, es calcula que un 15% de la població té Malaltia Renal Crònica, és a dir, 1 de cada 7. I molts d’ells no estan diagnosticats, malgrat que fer-ho és fàcil i barat: costa menys d’un euro el diagnòstic», assegura la doctora María José Soler, cap de Nefrologia Clínica i Diàlisi de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

Va introduir aquestes xifres en una taula rodona dedicada a l’impacte de la Malaltia Renal Crònica i la Diabetis tipus 2 en el sistema sanitari, organitzada per El Periódico i Bayer, i que va tenir lloc el 16 de desembre a l’Auditori d’El Periódico.

La van acompanyar Anna Bonet, de Coordinació i Estratègia del medicament de l’Institut Català de la Salut, i el doctor Jordi Bover, cap de Nefrologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. La sessió va estar moderada per Beatriz Pérez, redactora de sanitat d’El Periódico, que va començar amb unes preguntes de context, per entendre la incidència real de les dues malalties a Catalunya: «més de 600 mil persones tenen diabetis, i més de 700 mil tenen Malaltia Renal Crònica», va afegir Soler. «I tot i que tinguem 700 mil diagnòstics, probablement la realitat sigui que més d’un milió de persones tenen Malaltia Renal Crònica», va puntualitzar Bover, donant la raó a la doctora en el seu apunt inicial que aquesta malaltia està infradiagnosticada.

Diagnòstic i tractament primerencs

«Els diagnòstics precoços són molt importants», va recordar Soler en reiterades ocasions. «Les malalties renals no tenen simptomatologia fins que entren en fases molt avançades, és difícil detectar-les al principi», va advertir. Aquí rau el problema: quan es diagnostica en un estadi molt avançat, la malaltia té molt cost. I és un doble cost, tant emocional com econòmic.

El cost emocional, en casos molt avançats (com en diàlisi) és molt alt, ja que el pacient es veu obligat a canviar el seu estil de vida. «¿Qui voldria anar tres vegades a la setmana a un hospital a fer diàlisi?», es van preguntar els ponents.

Però el cost econòmic també és altíssim per al sistema de salut. Soler el va il·lustrar amb dades («antigues, de fa tres anys, però serveixen per entendre la magnitud», va remarcar): una persona amb diabetis costa 520 euros a l’any –«ara estarem sobre els 1.000 euros»–, si té complicacions renals, el seu cost puja a 4.300 euros. I si necessita una teràpia renal substitutiva com ara diàlisi, costa 45.000 euros a l’any, per pacient.

«Són milions d’euros que van als tractaments més cars –com la diàlisi o el trasplantament renal–, i l’objectiu ha de ser evitar que els pacients arribin a aquest punt, perquè és aquí on s’escapen els diners i on empitjora la qualitat de vida», va assegurar Bover. A més a més, segons el doctor, en contraposició a aquests costosos tractaments, actualment disposem de medicació i fàrmacs que ajuden a tractar la malaltia, protegir el pacient i prevenir o retardar l’arribada a aquelles fases tan avançades, intervenint de manera primerenca.

No obstant, Bonet va afegir que els costos poden ser encara més elevats que els anteriors càlculs, especialment ja que aquestes malalties cròniques venen acompanyades d’altres casuístiques que també tenen un impacte, com els desplaçaments a l’hospital, la pèrdua de productivitat econòmica dels pacients, les malalties derivades dels problemes del ronyó, el deteriorament de la salut mental del pacient, i un llarg etcètera.

Prevenció i conscienciació

Per això van coincidir que, a més de la importància dels diagnòstics precoços, s’havia de parlar de la prevenció, «que ha de començar des d’edats molt primerenques», va insistir Bonet. «Avui dia tenim molts factors de risc: l’epidèmia de l’obesitat, el tabac o el sedentarisme, per exemple», va afegir que «el sistema de salut no pot estalviar, perquè cada vegada hi ha més població envellida i tractaments més moderns i més cars», però sí que es poden gestionar millor els recursos, i l’autogestió ciutadana, és a dir, la prevenció, juga aquí un rol molt important.

Durant la sessió, els ponents van donar les gràcies a Bayer i El Periódico per organitzar la taula, ja que no hi ha millor promoció dels diagnòstics precoços i la prevenció ciutadana que informar i educar la societat. «Costa que la gent sàpiga que té aquestes malalties, perquè no hi ha ni coneixement ni conscienciació sobre les malalties renals,» va lamentar Soler.

Aquest tipus de malalties, van coincidir els tres experts, no desperten alarma social. Un càncer o un ictus, per exemple, sí que estan més visibilitzades en l’opinió pública i aconsegueixen posicionar-se en portades i titulars. No obstant, les malalties renals, no: «s’han posat en un sac de ‘malalties cròniques’ i no se’ls dona més importància. I potser és perquè ningú s’esperava que haguessin de ser tan importants o prevalents. El 2040, seran la quarta causa de mortalitat, i el 2100, la segona, després de l’Alzheimer. I aquestes dades no han creat alarma social», continua la doctora. «El 2100 sembla llunyà, però els que neixin avui, llavors tindran 70 anys, una expectativa de vida més que raonable. Toca actuar ja», va concloure Bover.

Notícies relacionades

Catalunya continua tenint un «degoteig de casos» de verola del mico, però cap de la nova variant

Com aprofitar millor l'aigua a casa, i fer-ne un ús sostenible

Per això són tan rellevants iniciatives com Arco, que va ser destacada pels ponents com una eina rellevant per abordar els temes que van sorgir durant la sessió. Impulsada per la Federació Nacional d’Associacions ALCER (Associació per a la Lluita Contra les Malalties del Ronyó), compta amb l’aval de 7 societats científiques i la col·laboració de Bayer, i té per objectiu, entre d’altres, combatre el desconeixement de la societat cap a la Malaltia Renal Crònica, detectar-la i diagnosticar-la abans i millorar la qualitat de vida dels pacients.

La conversa va acabar amb diverses idees sobre la taula. Primer, la necessitat de formar més sobre la Malaltia Renal Crònica, no només la societat en el seu conjunt, sinó també els professionals que formen el sistema de salut. Segon, ser capaços d’empoderar el pacient, ja que si rep educació i entén la seva situació, es converteix en un paladí del canvi i de la visibilització d’aquestes malalties. I finalment, van recordar la importància de l’equitat en el sistema de salut: l’accés al tractament i a la medicació no hauria de presentar desigualtat territorial, una cosa que, avui dia, continua passant a Espanya.