Toni Solano: "És absurd posar deures en una era en què els nens fan servir el ChatGPT"

Amb passat ferroviari i formació d’electricista, Toni Solano és actualment professor "vocacional" de llengua i literatura i director d’institut a Castelló. Pare de dues filles que, durant anys, va acompanyar per fer els odiosos i tediosos deures, aquest docent és autor d’Aula o jaula (La esfera de los libros), un assaig en què reflexiona sobre alguns problemes del sistema educatiu: les llacunes en la formació i vocació dels professors, la soledat del docent en les aules complexes, les ràtios descomunals, el bullying i els temaris inabastables que no deixen temps per a les coses importants, com llegir, escriure, comprendre i expressar-se bé.

¿Creu que hi ha pressió perquè els nens acabin l’etapa d’infantil sabent llegir?

Em sembla que sí, però no només als centres, sinó també entre les famílies. "El meu fill ja llegeix i només té 4 anys». "Ui, el meu no. ¿Què fa la mestra que no l’està ensenyant?». És una competició molt absurda. Tot té un ritme, però el model no està fet perquè cada un vagi al seu ritme. Alguna cosa està canviant, però si no hi arribes et toca repetir. Si a un nen li costa més llegir, potser no fa falta que no el deixis passar de curs.

El que necessita és suport.

Exacte. A secundària hi passa el mateix. Si un estudiant no assoleix una competència de primer d’ESO no se l’ha de fer repetir per defecte perquè potser la resta de les competències sí que les té.

Afirma que el desplegament de continguts impedeix tenir temps per a l’important: llegir, escriure, fer debats i exposicions orals. ¿Menys temari i més lectura és, doncs, una fórmula educativa d’èxit?

Penso que sí. Veig nanos de quart de primària que comencen amb les definicions de substantiu, verb, subjecte i predicat. I a secundària, el mateix. I a batxillerat, també. L’alumne que ho aprèn ho fa de seguida i desconnecta. El que no aconsegueix interioritzar-ho es queda penjat. No els va bé perquè necessiten habilitats que no tenen. Per exemple, expressar-se correctament. El problema és que no hi ha temps, no hi ha hores per llegir. Jo, a classe, llegeixo llibres de lectura i el comentari que rebo és que perdem el temps.

¿De debò?

Per a mi no és malgastar hores lectives sinó una inversió. La gran crítica del sistema educatiu és que els alumnes no saben llegir ni escriure bé i tampoc entenen el que llegeixen, així que la pregunta és: ¿què fan llavors? ¿Omplir buits i acabar temaris que són irreals? És surrealista. Fa falta parar i dir: a veure, estem a segon d’ESO i el que volem és que sàpiguen llegir bé i entendre bé. Doncs som-hi. Hem de deixar de donar continguts més teòrics que es poden veure més endavant.

Defensa que, a primària, es passi de puntetes per les teories morfosintàctiques i es dediqui més temps a llegir i escriure.

Això de la morfosintaxi és una aberració. Veig nanos de primària fent deures així i crec que no els serveix de res perquè està fora de temps i es fa malament. Acaben confosos perquè la complexitat de la llengua no és perquè l’estudiïn en aquesta etapa. Si les mancances són lectura, escriptura i expressió oral, ¿per què no es dedica la primària bàsicament a això i ens deixem de què és un sinònim i un antònim? Els ensenyaments s’han de veure aplicats i no només des de la teoria. ¿De què serveix recitar com lloros la definició d’antònim i sinònim si, realment, els nanos no saben trobar una paraula semblants a una altra perquè no tenen un ventall lector que els brindi aquesta competència?

Memoritzar rius o parlar de les emocions a classe. Destaca que aquest és un fals debat educatiu i que, en realitat, el tòtem és abaixar les ràtios.

És de sentit comú. Ens preguntem com és que Castella i Lleó treu tan bones notes a PISA, TIMSS i altres informes internacionals i, al final, veus que tenen classes amb 15 nens. Si tens menys alumnes ensenyes més bé, encara que siguis més mal professor. Reduir les ràtios és una necessitat. Amb tot el que ens demana la llei que fem, és impossible amb 30 alumnes a classe; sobretot ara, que se’ns exigeix avaluar tantes competències. Fa 40 anys el model era un altre: un profe policia que feia fora de classe a qui es movia. Però avui el sistema és un altre, i més quan s’ha d’atendre la diversitat i construir una escola inclusiva en què el que s’ha quedat despenjat en una competència rebi tractament específic per anar superant la mancança.

Notícies relacionades

"Intel·ligència policial" per prevenir les agressions sexuals

"El primer tractament ha de ser l’exercici físic"

Té una posició completament contrària als deures. Però hi ha veus que defensen que, total, si els nanos llegeixen una mica a casa tampoc els passa res.

Tant de bo que els deures fossin només llegir el que sigui, un llibre, un còmic o una revista. Això és un complement educatiu i sempre va bé. Tant de bo que els professors diguessin als alumnes que sumen més malament que practiquessin una mica les operacions matemàtiques a casa. Això no són deures, són recomanacions. La teva feina com a professor és ensenyar els nois i acompanyar el que no estigui aprenent com la resta. Les acadèmies particulars són un negoci i es nodreixen del món de les tasques per a casa. ¿Hi ha res més d’absurd que posar deures en una època en què els nens fan servir el ChatGPT? Això és només tenir-los entretinguts i res d’aprenentatge. Tinc dues filles i m’he passat tardes senceres fent deures amb elles perquè no eren capaces de fer-los soles.