¿Com va el futur verd d’Europa?

La transició energètica és com reparar el motor d’un Fórmula 1 en plena carrera, i només amb una oportunitat per fer-ho bé. Les apostes no podrien ser més altes (al cap i a la fi, només tenim un planeta) i el cost és monumental: el recent informe Draghi estima 800.000 milions d’euros anuals per assegurar el futur verd d’Europa. Llavors, ¿com anem fins ara? Vegem les coses bones, les dolentes i les lletges.

Les coses bones: per a molts sectors, la descarbonització no només és ambientalment viable, sinó també econòmicament intel·ligent. Per exemple, en la majoria de casos, l’electrificació de les activitats ofereix tant una reducció d’emissions com estalvis a llarg termini. Això es deu a dues raons principals: primer, les energies renovables, com la solar i l’eòlica, ja són les formes de generació d’electricitat més econòmiques. Segon, els motors elèctrics i les bombes de calor són, en general, més eficients que els seus equivalents impulsats per combustibles fòssils.

Impulsar un cotxe elèctric, per exemple, pot costar fins a un 80% menys per quilòmetre que un de gasolina, i les bombes de calor per a edificis poden estalviar milers d’euros en costos operatius a l’any. En els processos industrials, sectors que no requereixen temperatures superiors als 400 °C, com el d’aliments i begudes o el de polpa i paper, també poden aconseguir estalvis en costos, o almenys arribar a un punt d’equilibri, a l’adoptar pràctiques sostenibles. Estimo que, a Espanya, més del 60% de les emissions actuals es podrien reduir generant un guany net a llarg termini. El principal obstacle és el cost d’entrada.

Inversió considerable

Els cotxes elèctrics, les bombes de calor i altres tecnologies ecològiques exigeixen una inversió inicial considerable. Aquí, el capital privat ha de jugar un paper fonamental, i esperem veure les institucions financeres oferint opcions de finançament específiques per a actius amb beneficis, tant ambientals com també econòmics. La inversió pública igualment serà crucial per accelerar el desenvolupament d’infraestructures, com estacions de càrrega i millores a la xarxa elèctrica.

Les dolentes: desafortunadament, el 30-40% de les emissions a Espanya provenen de sectors que requeriran una inversió substancial per descarbonitzar-se, probablement elevant els costos també a llarg termini. Els processos industrials d’alta temperatura, com la siderúrgia, el ciment i la ceràmica, juntament amb el transport marítim, l’aeri i l’agricultura, són difícils d’electrificar i necessiten rutes alternatives per a la descarbonització, com la captura de carboni o l’hidrogen verd. L’hidrogen verd, produït a partir d’aigua i electricitat renovable, és un candidat clau per reemplaçar els combustibles fòssils en aquestes indústries. Aquest podria habilitar la producció de combustibles sostenibles, com metanol sintètic, amoníac i querosè, per a sectors com el transport marítim i l’aviació. No obstant, l’hidrogen verd i els seus derivats seran molt més cars que els seus equivalents de combustibles fòssils en el curt termini i en el mitjà, i potser també en el llarg. Això probablement augmentarà el cost de productes bàsics com l’acer, el ciment i fins i tot els aliments, i encarirà el transport marítim i aeri global. A mesura que aquests costos augmentin, els nostres sistemes econòmics es poden tornar menys competitius, cosa que fa que els incentius públics siguin fonamentals per construir aquestes noves cadenes de subministrament i reduir costos al llarg del temps.

Notícies relacionades

El Papa passa «bé» la nit, s’ha aixecat i esmorzat entre rumors de renúncia

L'escola 'miracle' al barri del Besòs de Barcelona: de suspendre a estar per sobre de la mitjana en català i extraescolars

Les lletges: fins i tot si superem aquests desafiaments i aconseguim una descarbonització completa a Espanya i Europa per al 2050, la batalla no haurà acabat. El canvi climàtic és un problema global, i la UE només representa al voltant del 8% de les emissions globals. Mentrestant, la Xina i l’Índia produeixen gairebé el 40% combinat, encara depenen en gran manera del carbó i no planegen arribar a la neutralitat de carboni fins al 2060 i 2070, respectivament.

A l’Àfrica i a moltes regions en desenvolupament, s’espera que les emissions es dupliquin per al 2050 a mesura que les seves economies creixin. L’arrel d’aquest repte rau en el nostre èxit limitat amb els acords multilaterals i en crear models de desenvolupament que permetin a les economies emergents créixer de manera sostenible, com demostra el decebedor acord arribat a la COP29. El Mecanisme d’Ajusament en Frontera per Carboni de la UE és un intent per fomentar estàndards més ecològics a escala global, ajustant el contingut de carboni en les importacions per protegir les indústries de la UE i incentivar altres països a adoptar normes ecològiques similars a les europees. Però no està clar si tindrà èxit: hi ha risc que l’augment del proteccionisme faci que els exportadors prefereixin redirigir els seus intercanvis cap a socis comercials menys exigents des del punt de vista mediambiental.