Noah Zafra: "És clau demanar ajuda, saber que li passa a més gent i que te’n pots sortir"

És molt important. Fa uns anys la línia de telèfon del suïcidi no existia. Ara et dona una mica de llibertat, perquè quan tens aquest tipus de pensaments és molt més complicat explicar-ho a un amic que a una persona que no coneixes i que et pot ajudar molt més.

Que sentis més proximitat amb algú que no coneixes sembla un contrasentit.

Jo hi he sigut i m’ha costat molt dir-ho. Per dos motius: perquè ho he fet i no m’ha sortit bé, i això em fa vergonya, i perquè intentant-ho estic preocupada per fer mal a la gent, i això també m’avergonyeix.

¿El suïcidi és impulsiu?

Ho pot ser en alguns casos. Hi ha persones que hi pensen setmanes i ho planegen. És més complicat quan ho tenen planejat, perquè si ho han pensat fa un minut els pots treure la idea del cap, però si fa temps hi rumien és complicat, perquè tenen la idea assentada.

¿Com van evolucionar els teus pensaments des que ho vas pensar fins que ho vas intentar?

La primera vegada va ser una mica més impulsiva; era una nit molt dolenta. Pensava que feia moltes nits que estava així, que no podia dormir, sense poder-hi fer res, i va ser l’únic remei que se’m va acudir. La segona vegada va ser amb temps. Ho tenia preparat i tenia les pastilles amagades a l’habitació. Tenia el dia pensat i vaig anar acumulant pastilles. Vaig buscar informació a internet per saber quanta medicació feia falta perquè fos letal. La meva mare les va trobar uns dies abans.

¿És fàcil trobar aquest tipus d’informació a internet?

Sí, tots els efectes secundaris dels prospectes de medicació són a internet.

¿Recordes haver vist alguna campanya de prevenció o informació sobre suïcidi aquells dies?

No recordo res, estava molt tancada en mi i els algoritmes d’internet hi fan molt. Per exemple, a TikTok només hi veia vídeos tristos. Si aquells dies hagués vist alguna campanya publicitària hauria sigut positiu, m’hauria ajudat moltíssim saber que no estic sola, que li passa a més gent, que hi ha gent a qui li ha passat i se n’ha sortit, que no és una cosa per sempre. Hi ha solució i s’ha d’intentar. Demanar ajuda és molt important.

Un dels tòpics sobre el suïcidi és que és de covards.

No hi estic gens d’acord. Per fer-ho has de ser extremament valent. La por més comuna de tothom és la por de la mort, que t’inculquen des de petit. Que el pensament sobrepassi això per arribar a pensar que no vull ser-hi és supervalent. I encara més l’acte de fer-ho o planejar-ho. Això no vol dir que sigui bo. No ho és.

¿Per què vas arribar a aquest extrem de voler-te llevar la vida?

Era estar cansada, haver passat per això, fer temps que veus que no hi ha res que millori i pensar: "Tant és, només soc un gra de sorra en un desert enorme, no soc tan important en aquest món». Són pensaments per acabar d’aquesta manera: "¿Per què hi he de ser en aquest món?». No fa falta.

¿Què necessita una persona per sortir-se’n?

Cada persona és un món, però diria que és important veure el número de telèfon de suport, a la parada del bus, a internet o en qualsevol aplicació. Mirar una campanya, que sàpigues que no estàs sol. I sobretot que se’n parli. La visibilitat és el que més pot ajudar una persona en aquesta situació.

Un altre tòpic consisteix a dir que no se n’ha de parlar perquè es fomenta el suïcidi.

No ho crec. Al final, les idees de suïcidi te les pot fer entrar qualsevol cosa: una xarxa social, una persona que estigui parlant de la seva experiència... Si vols, tot et pot ajudar a pensar una cosa que vols pensar i tot es pot manipular. M’estimo més que se’n parli perquè puguis veure que hi ha altra gent que també s’hi ha trobat. Això és el que m’hauria ajudat més.

¿En el teu entorn, entre els joves, parleu del tema?

En el meu entorn, a la majoria ens ha passat o hem intentat alguna cosa. Ens preocupem molt els uns dels altres perquè sabem què és estar malament. Si algú està malament, estem per ell. I en parlem bastant entre nosaltres. Més que fa uns anys. De seguida que dius alguna cosa als adults no et volen escoltar o diuen que és una ximpleria. Abans no es podia parlar d’aquest tema i ara sí que se’n parla, t’escolten. La dada que les trucades d’ajuda siguin més sobre idees suïcides que no pas sobre intents de llevar-te la vida és un clar exemple que el que s’està fent, de mica en mica, dona fruits.

Notícies relacionades

La Generalitat preveu que el 2028 funcioni el tramvia entre Cambrils i Vila-seca

L’escola inclusiva arribarà també a l’FP i el batxillerat

¿Ets partidària que els pares preguntin als fills obertament si han arribat a pensar en la mort?

És complicat. Pot ser violent per a l’altra persona. A mi no em faria gaire gràcia una pregunta com aquesta. El millor és fer una xerrada en què et demanin com estàs i s’interessin sobre el teu futur, sobre coses relacionades, per exemple, amb el que t’agradaria estudiar. I així te’n fas una idea. Això, i també parlar amb professionals.