Un dret i els deures per fer

L’article 47 de la Constitució reconeix el dret de tots els espanyols a disfrutar d’un habitatge digne i adequat, mentre atribueix als poders públics l’obligació de promoure les condicions i normes necessàries per garantir aquest dret. Però alguna cosa no es deu estar fent bé quan aquest assumpte està entre les principals preocupacions dels ciutadans. No només per fer un diagnòstic, sinó també per posar sobre la taula propostes reals, EL PERIÓDICO va celebrar a finals d’any una taula rodona moderada per Sergi Saborit, el seu subdirector. En ella van participar Jesús Husillos, primer tinent d’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat; Donato Muñoz, CEO de Cevasa; Ramon Torra, gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i conseller delegat de l’Impsol; Mercè Conesa, directora general de Barcelona Global; i Pere Armora, president del Clúster de Construcció Industrialitzada de Catalunya.

«El problema de l’accés a l’habitatge no és nou», va iniciar Husillos. «La qüestió és sobre la taula des de fa dècades, de forma més o menys soterrada. Fa 30 anys jo ja formava part d’organitzacions que reclamaven un millor accés a l’habitatge per als joves. No obstant, ara el problema s’ha multiplicat per cent». Des del municipi que ell governa, es planteja la necessitat d’un abordatge de l’assumpte en clau metropolitana, ja que «l’Hospitalet té pràcticament tot el seu territori consolidat». A més –va afegir el tinent d’alcalde– s’han de fer tant polítiques de construcció d’habitatge públic com polítiques de rehabilitació», una cosa d’especial rellevància en un municipi –el seu–, on el 87% del parc d’habitatges té més de 50 anys.

Precisament en clau metropolitana despunten interessants solucions com la creació de la societat mixta de lloguer assequible HMB. Els accionistes de la societat són l’AMB (25%), l’Ajuntament de Barcelona (25%), la societat Nicrent Residencial (50%), de la qual són accionistes Neinor Homes i Cevasa al 50%, amb l’objectiu de construir en vuit anys 4.500 pisos a Barcelona i l’àrea metropolitana. «Aquesta iniciativa representa el compromís de l’administració pública junt amb les empreses privades per desenvolupar un parc de lloguer assequible a llarg termini», va explicar Muñoz, que va qualificar aquesta col·laboració publicoprivada com «una experiència excel·lent, l’èxit de la qual serà verificat amb el pas del temps» (en aquests moments hi ha quatre obres en construcció i algunes altres en procés de llicència).

Terminis dilatats

Seguidament va agafar embranzida Ramon Torra, gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i conseller delegat de l’Impsol. Per a Torra, un dels problemes principals en la construcció de nou habitatge assequible són «els terminis d’atorgament de llicències, que van molt més enllà del que seria raonable». Per tant –va dir– «necessitem una simplificació en els tràmits per agilitzar el planejament, que és el primer pas per disposar de sòl». I va prosseguir: «L’altre punt són les llicències d’obres, que són competència dels ajuntaments». En aquest sentit, Torra va suggerir la necessitat de recuperar la funció inicial d’aquestes llicències, centrant-se bàsicament en la validació urbanística del que es pot i el que no es pot fer, sense entrar en altres valoracions que allarguen el procés. «Originalment, per a la llicència hi havia un responsable en cada municipi, que feia el seguiment de principi a final. Ara, en canvi, hi ha un repartiment de responsabilitats –informes de bombers, de patrimoni, consideracions tècniques, etcètera– que dilata el procés, fent que la tramitació administrativa sigui moltes vegades més llarga que el procés de redacció del projecte i la seva construcció».

Aquesta lentitud dels procediments, especialment tenint en compte l’emergència que vivim, és una de les conclusions de l’estudi Barcelona Global –representat en la trobada per Mercè Conesa–, que el 2023 va realitzar una reflexió estratègica per elaborar propostes concretes per a un nou model d’habitatge a Barcelona i la seva àrea metropolitana. En aquell moment, l’estudi també va concloure que existia sòl disponible per desenvolupar un pla ambiciós de nova construcció d’habitatge amb mirada social, i que per aconseguir-ho era necessària una gestió proactiva de l’administració amb col·laboració publicoprivada. Conesa va confirmar que «la Generalitat de Catalunya ja està treballant per accelerar i posar a disposició aquells solars que permetin l’edificació».

L’alternativa

El representant del Clúster de Construcció Industrialitzada de Catalunya, Pere Armora, es va centrar llavors a explicar el paper que ocupa aquesta nova forma de construcció en el context actual. «Aportem diverses coses: velocitat d’execució, qualitat i poder escalar la producció a les necessitats del mercat. La construcció industrialitzada té un control de costos, temps i qualitat mil·limetrats, sense desviacions, una cosa que en la construcció tradicional no està tan garantida». No obstant, també es troba amb problemes, principalment «la lentitud de tota la paperassa», a més de certa mala imatge que «associa aquest tipus de construcció al barracó [...]. Res a veure, per exemple, amb el que passa al Japó, on un fabricant com Toyota ja té la seva pròpia fàbrica de mòduls per construir cases, i on la gent es compra la vivenda per catàleg i en pocs mesos la té disponible per entrar-hi a viure».

Per a l’expert, la construcció industrialitzada no només garanteix uns elevats estàndards de qualitat i més velocitat, sinó que també aporta avantatges en la gestió de residus (que es generen en la indústria i no a l’obra) i la possibilitat que els edificis siguin deconstruibles i traslladables. «Tenim casos de blocs de vivendes que s’han aixecat sabent que al cap d’uns anys es desmuntarien i es portarien a un altre lloc, una cosa que és impensable en la construcció tradicional. I això canvia una mica les regles de joc del concepte d’immoble», va analitzar.

Evolució

Lluny queda aquella campanya del 1987 del Som sis milions, en la qual s’anunciava la superació d’aquesta frontera demogràfica a Catalunya. Ara ja s’han depassat els vuit milions i, com va recordar Torra, «els demògrafs apunten que podríem arribar als nou o deu en poc temps, si continuem acumulant dèficit d’habitatge». Per cobrir les necessitats habitacionals d’aquesta creixent població, el portaveu de l’AMB i de l’Impsol va argumentar la necessitat d’un abordatge en múltiples direccions: «Hem de posar al mercat més habitatge a preu assequible, ja sigui mitjançant l’empresa pública Impsol, gràcies a la col·laboració publicoprivada o mitjançant concessions amb dret de superfície». Alhora –va suggerir la mateixa font– cal garantir diferents règims de tinença (no només el lloguer), ja que «la venda d’habitatge també contribueix a augmentar els nivells de renda a certs barris més vulnerables», el que segons la seva opinió «aporta equilibri i evita guetos». Finalment, també s’ha de potenciar la rehabilitació. I és que, com va recordar Torra, «a l’àrea metropolitana de Barcelona tenim un parc immobiliari de més de 450.000 habitatges construïts abans del 1980, amb les conseqüents deficiències constructives, energètiques, etcètera». I tot això hauria d’anar acompanyat d’unes «polítiques públiques de subvenció o d’ajuda dirigides a facilitar l’accés a l’habitatge a famílies amb rendes més baixes». Perquè «les polítiques d’habitatge públic necessiten recursos públics; no es poden fer sense posar ni un duro. I això implica tant l’Administració de l’Estat com a l’autonòmica o les locals».

Notícies relacionades

Marina Bers: "Quan un nen sap comptar ja pot aprendre a programar"

El telèfon contra l’abús de menors rep 30 trucades al dia

Va reforçar aquest mateix argument Muñoz, que va recordar que «Espanya és un dels països amb més recaptació associada a l’habitatge, mentre és un dels que menys diners dediquen a polítiques d’habitatge». Crec que «les administracions haurien de prendre’s seriosament aquesta problemàtica i gestionar millor els recursos».

Fiscalitat

Conesa es va centrar llavors en la rellevància de la fiscalitat, aportant algunes idees concretes que es desprenen de l’informe Barcelona Global: «En el cas del mercat de compravenda, potser es podria plantejar una bonificació o directament eximir les persones amb més dificultat per accedir a un habitatge de l’impost d’actes jurídics documentats», que grava els actes formalitzats en escriptures públiques, «o bé recuperar la desgravació per primera vivenda en l’impost de la renda de les persones físiques. En el cas del lloguer segur que hi ha també recorregut per poder aplicar alguns incentius fiscals». L’important, en tot cas, és la voluntat política. I precisament va finalitzar Conesa amb dades de la Generalitat de Catalunya: «L’objectiu és que cada any es puguin sumar 10.000 vivendes al parc immobiliari. Per aconseguir-ho hi ha molta feina. És possible aconseguir-ho, sí, però abans han d’encaixar totes les peces».