L’escassetat de conills amenaça aus rapinyaires protegides

En algunes zones agrícoles es concentren destacades poblacions de conill silvestre (Oryctolagus cuniculus), que sovint fan malbé les collites dels agricultors. Però a diferència del que pot semblar, aquesta espècie ibèrica està en declivi a la major part de la Península. De fet, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) la cataloga oficialment com a amenaçada. Per tant, la situació del conill és paradoxal: en algunes àrees és perseguit i en d’altres és escàs i requerit per garantir el bon funcionament de l’ecosistema.

¿Però per què disminueix l’abundància d’aquest lagomorf? "El conill necessita aliment disponible, si pot ser brots de gramínies, i amagatalls en els quals refugiar-se", explica Joan Real, biòleg de l’equip de biologia de la conservació de la Universitat de Barcelona-IRBIO. "El que és ideal és el paisatge mosaic, amb cultius, marges i alguns arbres", afegeix. El problema és que, en els últims anys, les arbredes han crescut –com a la serralada Prelitoral, el Vallès o el Prepirineu–i això els complica la vida. És el cas de Collserola, per exemple, una serralada que ara és ben plena d’arbres. "El conill sempre s’ha distribuït de manera desigual, però hi ha algunes àrees en les quals ja s’ha extingit", afirma Real.

El conill és la presa preferida de la majoria dels depredadors ibèrics: "Pot pesar més d’un quilo i és fàcil de capturar perquè s’alimenta en àrees obertes i no vola ni puja als arbres". Guineus, turons i tota mena d’ocells rapinyaires cacen conills, però a més hi ha també espècies emblemàtiques com l’àguila imperial i el linx ibèric que són uns autèntics especialistes en la seva captura.

Un nou estudi realitzat per investigadors de la UB constata que la falta de conills en determinades zones influeix negativament en l’èxit reproductiu i la supervivència de l’àguila cuabarrada, un ocell rapinyaire en alt risc d’extinció. Després de seguir amb transmissors diversos individus, s’ha demostrat que quan les àguiles troben poca abundància de conills, diversifiquen la dieta i es veuen forçades a escollir preses menys nutritives com esquirols (difícils de caçar), còrvids com la garsa o el gaig, coloms domèstics, tudons i llangardaixos.

¿I quines són les conseqüències d’abandonar la presa ideal i optar per aquestes alternatives? "Les àguiles tenen menys pollets i aquests presenten una taxa de supervivència més baixa", assegura Real. A més, la ingesta de coloms facilita l’aparició de paràsits, que poden arribar a causar la mort dels individus més joves.

Notícies relacionades

Creixen les «estafes híbrides»: l’engany que combina el món virtual i el físic

La recepta de Ferran Adrià per a una alimentació sostenible: «És millor una bona sardina que una mala llagosta»

Exposar-se a perills

En altres casos, les àguiles cuabarrades s’allunyen dels nius, en moltes ocasions ubicats dins de les fronteres d’un parc natural, per explorar hàbitats oberts en els quals sí que habiten conills. "L’inconvenient és que els conills estan en zones més antropitzades i els ocells corren el risc de ser atropellats, ofegar-se en una bassa utilitzada pels pagesos o electrocutar-se en una línia elèctrica", adverteix l’investigador. Els passa una cosa semblant als ducs del Vallès, per a qui la presa ideal també és el conill malgrat que sovint s’alimenten de rates.