Anna Freixas, psicòloga i escriptora: "La dificultat de la jubilació és donar sentit a la vida cada dia"

¿Com observa vostè la jubilació de les persones que han dedicat la seva vida a la feina i es troben descol·locades?

Crec que té a veure amb la diversificació. Hi ha una sèrie de tasques diàries que tenen a veure amb la vida, com per exemple comprar, cuinar, menjar, veure la teva mare… Això que comentes té a veure amb persones amb una visió molt monolítica de la vida. Les jubilacions les encaixen millor les dones perquè estan més diversificades, per les tasques de sostenibilitat que porten a terme. Quan una persona es jubila i no sap què fer amb la seva vida és perquè el sentit de la seva vida és un de sol. Aquest és el gran problema.

¿Cal fer un procés menys dràstic entre treballar i deixar de fer-ho?

Hi ha societats que van deixant progressivament de treballar, amb tasques a mitja jornada. Però finalment el tema és la diversificació d’interessos i activitats, moltes d’elles necessàries per a la vida. Això et permet tenir altres relacions, relacionar-te amb persones. La diversificació i trobar altres xarxes de relacions són clau.

¿La societat empeny a exercir una vellesa segons el tòpic de la passivitat?

La societat no està preparada, no ha pensat mai en la vellesa, tret de com una font econòmica. No s’ho ha plantejat com un temps de vida amb drets, per exemple dret a gaudir d’una sèrie de plaers i coses. La infància sí que està planificada, però en la vellesa hi ha molts estereotips: tots els vells són iguals, expliquen batalletes, juguen al dòmino… Són els únics espais que se’ls deixa. Quan et jubiles perds visibilitat social, política i econòmica, i això, de mica en mica, et va arraconant.

¿Això genera alguns problemes psicològics?

És clar, perquè estem acostumats a un tipus de relació i de sobte et trobes en una altra part.

¿Els fills han de contribuir a fer el trànsit més agradable?

Mantenir la relació amb els fills és important, perquè també se’n beneficien, no únicament de la cura dels nets. Però això depèn de la relació que s’hagi mantingut amb els fills al llarg de la vida. I és cert que els fills tenen vides complicades, amb els seus propis fills i amb exigències de tot tipus.

Vostè reivindica una vellesa en llibertat.

El tema clau de la jubilació és la dificultat que pots tenir per donar un sentit a la vida cada dia: trobar àmbits en què puguis sentir que formes part de la societat, que la societat encara et necessita i es beneficia dels teus coneixements i de la teva presència. Això és la clau.

¿És difícil exercir aquest tipus de vellesa?

No és gens fàcil, però ho pots fer juntament amb altres persones, perquè totes les coses importants de la vida es fan dins d’una comunitat. Si tens un nosaltres, això et pot permetre jubilar-te amb molt més sentit i més fàcilment que si proves de fer-ho tota sola.

¿Es marca molt la diferència entre productivitat i no productivitat, en la societat, com si després de la jubilació no es pogués fer res útil?

La participació social i política és una cosa del tot fonamental, entre altres coses perquè vivim jubilats molts anys. Són molts anys en què pots aportar coses al bé comú.

Però la pressió per ser un jubilat passiu, ¿aconsegueix els seus propòsits?

Hi ha una temptació gran, sí. Moltes vegades és difícil que la gent gran participi. De vegades la temptació és gran, la de quedar-se a casa i cuidar els nets, per exemple… Però pot ser una trampa. La participació permet relacions socials, dona molt més sentit a la vida.

¿Hi ha edatisme?

De vegades el té la societat i moltes vegades les mateixes persones grans tenen conductes autoedatistes, del tipus "això ja no està fet per a mi, ja no tinc edat per fer tal cosa…». I la societat invisibilitza, considera que la nostra aportació no és interessant ni necessària.

Notícies relacionades

Mor un nen de 3 anys en un accident mentre la seva família construïa una carrossa de carnaval a Sant Quintí de Mediona

Canvis en l’accés a La Meva Salut: Salut activa la doble autentificació

¿És complicat psicològicament enfrontar-se a aquesta mirada social?

És un procés reflexiu, autoreflexiu, en el qual et planteges: "Quina vida vull portar a partir d’aquest moment, quin tipus de persona vella vull ser, què puc aportar a aquells que m’envolten, què em pot aportar la societat». És una reflexió important i, sens dubte, molt necessària. I insisteixo en la importància de pertànyer a espais similars amb altres persones, compartir projectes que t’omplin i que donin sentit a la vida.