El Govern central obrirà una delegació a BCN per millorar el sistema d’acollida de migrants

A Espanya, hi ha tres Creade més a Màlaga, Pozuelo de Alarcón i Torrevella. També hi ha quatre centres propis d’acollida al refugiat (dos a Madrid, un a València i un a Sevilla). "Estem treballant perquè aquests centres tinguin un paper de coordinació amb les administracions autonòmiques i locals del ministeri", explica a EL PERIÓDICO Amapola Blasco, directora general d’Atenció Humanitària i del Sistema d’Acollida de Protecció Internacional del ministeri, que desvincula aquest projecte de les negociacions amb Junts.

Tensions

Més aviat respon a la pressió d’ajuntaments i comunitats, que demanen una millor coordinació amb el ministeri: les barreres burocràtiques per demanar cites i la falta de previsió quan els migrants han d’abandonar aquests equipaments, la majoria de vegades desproveïts d’ajudes socials, fan que moltes persones acabin en la pobresa més extrema i es generin tensions en els serveis socials, sanitaris i escolars, cosa que provoca que alguns consistoris es neguin a col·laborar en un primer moment.

El Ministeri d’Inclusió té 60.000 places d’acollida a tot Espanya per atendre els immigrants més vulnerables nouvinguts, gestionades per entitats socials. L’11%, al voltant de 6.600, són a Catalunya. Si ho comparem amb tots els immigrants que arriben cada any, no arriben al 10%. Aquestes places acullen durant 18 mesos refugiats i sol·licitants d’asil que no tenen accés a una vivenda, però també durant tres mesos els migrants rescatats al mar o detectats a la frontera que requereixen atenció bàsica.

Les xifres són molt canviants, especialment tenint en compte l’emergència que des de fa més d’un any s’ha decretat pels constants rescats en aigües canàries i que obliga a repartir els migrants per tota la Península. "Si es compara amb el percentatge de població o del PIB, que és el que es calcula en altres països, Catalunya està per sota del que li correspondria en termes d’acollida", sosté Blasco. Hi ha dos programes d’acollida diferents. D’una banda, hi ha el programa d’atenció humanitària, que és el que s’encarrega d’atendre els migrants que creuen la frontera espanyola i requereixen atenció bàsica, i de l’altra, hi ha el d’acollida de protecció internacional, que se centra en els refugiats i sol·licitants d’asil.

En el primer, de tres mesos de durada (ampliable a sis mesos en casos de vulnerabilitat), la majoria d’usuaris són homes en edat de treballar procedents de l’Àfrica subsahariana, especialment de Mali i el Senegal, rescatats a l’Atlàntic rumb a les Canàries. "També hi ha persones de Guinea Conakry, Gàmbia, Ghana, Mauritània, i perfils que no ens arribaven però a l’haver-hi tantes restriccions en la ruta italiana, venen aquí, com per exemple els migrants del Pakistan o l’Afganistan", explica Andrés Jiménez, responsable de la delegació catalana de l’oenagé Moviment per la Pau. Molts d’ells no esgoten els tres mesos i opten per seguir la seva ruta al nord d’Europa o anar a casa de familiars i coneguts. D’altres no tenen més remei que provar sort en feines precàries, sense contracte ni drets. I hi ha un grup que aconsegueix demanar asil perquè se’ls considera refugiats.

Perfils diferents

Notícies relacionades

Elvira Bisbe: "Cal planificar les especialitats mèdiques que faran falta en 10 anys"

Salt reforça el dispositiu policial per evitar nous disturbis

Aquests són els que entraran en el programa de protecció internacional, de 18 mesos de durada (ampliable a dos anys). Permet l’accés a habitatge, manutenció, formació o atenció psicològica als migrants que han demanat asil i no tenen capacitat de subsistir econòmicament. Aquestes places són més estables, permeten l’empadronament, cosa que implica que els serveis públics (escoles o centres d’atenció primària) d’aquests municipis estan més preparats per atendre aquest col·lectiu.

Actualment, el programa de protecció internacional és un dret reconegut a què poden accedir totes les persones que arriben en situació irregular a Espanya. Molts ho intenten, ateses les poques alternatives socials que els queden. Aquí el perfil de persones ateses és molt diferent: la majoria són famílies amb fills, especialment monoparentals, procedents d’Amèrica Llatina (principalment de països com Veneçuela, Colòmbia o Hondures). També han passat per aquí moltes famílies d’Ucraïna, i més amb comptagotes de Síria, l’Afganistan o Palestina.