"Jo no em vull quedar aquí, però no tinc on anar"

El somni de Rosa Marlene seria poder obrir un petit restaurant de cuina peruana. Quan ho explica se li il·luminen els ulls. Però de moment ha de fer front a un veritable malson: quedar-se sense pis.

Demà dimecres farà front al tercer intent de desnonament de l’habitatge on s’està, al carrer del Puig Cardener de Manresa. Fa mesos que no paga el lloguer. No perquè no vulgui, explica, sinó perquè no pot. Insisteix que no és per falta de voluntat.

Davant la perspectiva que hagi de deixar el pis «paro molt nerviosa», diu plorant. «Jo no em vull quedar aquí. El senyor» [el propietari] «necessita casa seva, segur. Però no tinc on anar». Quan plora el seu gos Molly s’hi acosta ràpidament per fer-li festes.

Marlene és peruana. Té 51 anys. Amb una amiga va arribar a Barcelona el 2019 per curar-se d’un infart perquè al seu país no tenia els mitjans per fer el tractament, comenta. «No podia caminar, havia d’anar amb bolquers i menjava amb una sonda pel nas». A l’infart s’hi va afegir un ictus.

Petició d’asil

Un cop va arribar, va demanar asil. Es va estar tres mesos a Barcelona i posteriorment es va traslladar a Manresa, al programa d’atenció a refugiats de la Fundació Tomàs Canet. Va viure a l’antiga Germanetes dels Pobres de Manresa que acull persones refugiades o que sol·liciten asil, com és el cas de la Rosa, fins que es resol la seva situació. Es va poder recuperar, tot i que té una discapacitat del 95%. Parla i es mou a poc a poc.

Els problemes van començar quan li van denegar l’asil. Aleshores va anar a viure amb la seva amiga, que es feia càrrec del lloguer -poc més de 500 euros mensuals- fins que aquesta es va quedar sense feina. Ara viu sola, segons diu.

L’habitatge té la Seu a tocar, i vistes a la torre de Santa Caterina. Al menjador hi ha un sofà, una taula rodona petita plena de papers, un parell de cadires i una tele desendollada.

Insisteix que «jo només vull tornar el pis al propietari». És un petit propietari, no pas un gran tenidor, que en un primer moment va mostrar voluntat de diàleg, segons han explicat portaveus de la PAHC, a qui Rosa va demanar ajuda. Voldrien poder allargar la seva estada al pis, però no ha pogut ser.

Asseguren que es tracta d’una situació «totalment indesitjable», però que tenint en compte la situació «d’extrema vulnerabilitat de la Rosa hem de pressionar». L’Administració, reclamen, és qui li ha de garantir una vida digna. «La sortida ha de venir per aquí». De moment a través de la Mesa d’Emergència per poder tenir allotjament.

També critiquen Serveis Socials de l’Ajuntament de Manresa. «És un circuit burocràtic en el qual has de demostrar constantment que ets pobre, que no tens recursos». Hi va haver un moment que Rosa «es va col·lapsar» i va deixar d’anar-hi. La seva situació «es va deixar d’actualitzar i això ho ha endarrerit tot», segons la PAHC.

Algun dia

Notícies relacionades

El Govern negocia amb el Barça per crear noves zones humides al Llobregat

El detingut pel crim de l’àvia d’Olot, a una altra veïna: «A tu també et mataré»

Creu Roja li proporciona les medicines que li fan falta i productes de neteja, i «la senyora Carmen, una treballadora social, em dona menjar», relata la Rosa. Passa els matins a la mateixa Creu Roja, on juntament amb altra gent participa en diverses activitats culturals i lúdiques. Cap al migdia «torno a casa. Aquest és el meu dia a dia».

Ha sol·licitat l’ingrés mínim vital, i comenta que el que més desitjaria és treballar. A Perú era cuinera al circuit de platges de la Costa Verde. D’aquí el somni del restaurant. «Algun dia», diu.