"Sento que algú m’escolta"

Voluntaris jubilats de Blanes dediquen el seu temps a acompanyar i ajudar els nouvinguts al municipi: "És el que voldríem si fóssim al seu lloc".

El local no mesura més de 20 metres quadrats. Unes bigues blaves, un mapamundi, dues taules i un sofà són suficients per fer que els que no tenen res i es veuen davant l’abisme se sentin una mica més a casa. Odile Solé, Manu Cayero, Manuel Medina o Josep Muntells són alguns dels voluntaris que, després de jubilar-se, dediquen el seu temps a acompanyar els migrants que, després de ser rescatats a les illes Canàries, acaben d’arribar a Blanes (la Selva). "No m’imaginava que Europa era això: em sento molt sol, em sento empresonat, soc jo i el meu telèfon... quan vinc aquí sento que algú m’escolta", agraeix Eric Sarr, un jove senegalès de 23 anys que, després de diversos mesos vivint en un hotel de Blanes, demà es veu obligat a deixar-lo perquè li han denegat la sol·licitud d’asil.

Sostre i Dignitat és una entitat que es va fundar a Blanes el 2016 amb l’objectiu d’atendre les persones sense llar. "Mai havíem vist gent aquí dormint al carrer: els oferíem mantes, menjar calent...", explica Medina. Però en els últims anys han vist que cada cop hi ha més migrants subsaharians pernoctant a l’asfalt. No és casualitat. Blanes és un dels municipis catalans que ha acollit als seus hotels més migrants rescatats en la crisi migratòria a les Canàries.

La fugida després de la pandèmia

Baye Mouse NDoye va ser dels primers atesos. Va arribar a Blanes el 2020, després de ser rescatat en una pastera a l’Atlàntic després de deixar la família, vuit fills inclosos, a Mbour, el principal port pesquer del Senegal. "Jo era pescador però no podia fer res. Vas al mar i no hi trobes res, s’ho queden tot les grans embarcacions europees, xineses... pots estar setmanes sense guanyar ni un euro, amb sort un dia n’aconsegueixes 20. Així no podia mantenir els pares, allà no tenim jubilació", relata. Van ser els motius que el van portar a llançar-se a la barcassa l’any de la pandèmia.

Notícies relacionades

Després del rescat en alta mar, va detectar el racisme quan va trepitjar terra ferma. "La gent ens mirava, ens assenyalava pel carrer", recorda. A través d’un cosí a Itàlia, i coneguts a Barcelona, va arribar fins a Blanes, on vivia el seu oncle. Paga 150 euros al mes per a una habitació. "El problema és que no tenia papers i no podia treballar. M’asseia cada dia davant el port a veure si podia ajudar", explica.

Els voluntaris també han viscut l’odi. "La gent et diu que els donen ajudes, que els donen pagues, que arriben en pastera i els posen un pis. No és cert. Han de patir tantíssim per treballar als llocs de feina que nosaltres no volem. ¿Qui atén els restaurants? ¿Qui recull els tomàquets per tres euros i un entrepà? ¿Qui està cosint les xarxes dels pescadors? ¡Els immigrants!", exclama Medina. "Nosaltres no fem altra cosa que acompanyar-los, ajudar-los que ho aconsegueixin: és injust que tot sigui tan complicat. I sí, els escoltem. Ens podem passar dues hores xerrant si fa falta. És el que jo voldria si em trobés al seu lloc", respon Soler.

Temes:

Barcelona Blanes El drama de la immigració Euro

Inicia sessió 0 Comentaris

Elvira Bisbe: "Cal planificar les especialitats mèdiques que faran falta en 10 anys"

Salt reforça el dispositiu policial per evitar nous disturbis