Marta Torres: "La transició ecològica no hauria de suposar sacrificis per a la gent"

¿Com valora l’evolució de les emissions a Catalunya?

La corba d’emissions de Catalunya ha anat pujant des del 1990 fins a aproximadament els anys 2005-2007. Després ha començat a baixar a poc a poc. D’una banda, per l’aplicació de polítiques climàtiques com, per exemple, les primeres mesures de descarbonització del sector de l’energia i, per l’altra, per l’impacte de factors externs com l’arribada de crisis econòmiques. Aquest factor és especialment preocupant perquè mostra que les reduccions més importants d’emissions estan vinculades a factors circumstancials i no als canvis estructurals necessaris per aconseguir una reducció real i constant d’emissions.

Segons els seus càlculs, Catalunya hauria de reduir les seves emissions entre un 5% i un 7% anual per complir els seus compromisos climàtics.

És així. El gran problema és que ara mateix estem veient que la reducció d’emissions a Catalunya no segueix una tendència constant. El 2020, per exemple, a causa de la pandèmia, es va registrar un descens de gairebé el 9%, el més alt observat fins ara. El 2021 i el 2022 hi va haver diversos repunts perquè l’activitat econòmica es va reprendre sense aplicar abans canvis estructurals en matèria de descarbonització. El 2023 vam veure una baixada molt positiva del 5,4%, però un any més tard, el 2024, les anàlisis indiquen que la reducció únicament va ser de l’1%. Això és una mostra ben clara que no anem per bon camí.

¿Per què una baixada de l’1% no es pot definir, almenys en part, com una bona notícia?

Que les emissions fluctuïn tant d’un any a l’altre no és positiu perquè indica que no s’està anant a l’arrel del problema ni s’estan aplicant els canvis necessaris per tal de descarbonitzar l’economia. La corba d’emissions hauria de baixar de manera constant per aconseguir els objectius climàtics del 2030, quan Catalunya ha promès reduir a la meitat les seves emissions, i després arribar pràcticament a zero el 2050. Els registres indiquen que les polítiques implementades fins ara no estan generant els resultats esperats i que caldrà anar un pas més enllà per mirar d’aconseguir la neutralitat climàtica.

L’últim balanç fet sobre les emissions apunta directament al sector del transport com un dels grans esculls.

Sí. El sector del transport és un dels pocs que no està reduint substancialment les seves emissions. L’única baixada significativa es va observar durant la pandèmia, arran de les restriccions de mobilitat, però amb la represa de l’activitat va tornar a emetre com ho feia abans. Per això insistim en la necessitat d’un canvi de model cap a una mobilitat sostenible. Necessitem reduir l’ús del vehicle privat, així com fomentar l’accés al transport públic i compartit.

On sí que s’estan veient reduccions és en el cas de la indústria.

Sí, tot i que bona part es deuen a factors circumstancials. En els últims anys, per exemple, sabem que en la indústria hi va haver una important reducció d’emissions a causa d’un menor consum de gas relacionat, al seu torn, amb l’augment de preus derivat de la guerra d’Ucraïna. Això ens hauria de plantejar diverses preguntes com, per exemple, ¿el sector ha electrificat els seus processos o simplement han reduït el seu consum de gas temporalment a causa d’aquestes circumstàncies? ¿I si el preu del gas torna a baixar, en tornaran a dependre? Per avaluar si la transició és positiva, necessitem fer un seguiment d’indicadors com la velocitat d’electrificació del sector industrial, la disponibilitat de combustibles alternatius i la incorporació d’energies renovables a les instal·lacions.

¿Les emissions són l’únic en què ens hem de fixar per avaluar el procés de descarbonització de Catalunya?

No. Les emissions només són un indicador que ens ajuda a fer part del diagnòstic, però no són l’únic en què ens hauríem de fixar. Hem d’avaluar tots aquells indicadors que ens permetin monitoritzar la transformació de tots els sectors implicats en la generació d’emissions i, sobretot, anar a l’arrel del problema. Ens hem de centrar a consumir menys energia a tots els sectors, millorar l’eficiència en els processos industrials i adaptar els nostres hàbits de consum i producció.

Vostè argumenta que necessitem canvis estructurals. ¿Però per on cal començar?

La clau és entendre que tots els sectors, fins i tot aquells que emeten menys, s’han de descarbonitzar i realitzar canvis profunds. Per a això, es necessiten incentius i acompanyament, ja que ningú ha de quedar enrere en aquesta transició. El sector energètic és clau perquè la reducció d’emissions en altres sectors depèn de l’accés a fonts d’energia neta. La bona notícia és que ja disposem de les tecnologies necessàries i que, a més, sabem que són viables econòmicament i tècnicament.

¿I què podem fer nosaltres com a ciutadans per contribuir a aquest procés de canvi?

El paper de la ciutadania és imprescindible per arribar a un paradigma més sostenible. Necessitem canvis en la nostra manera de viure, alimentar-nos i desplaçar-nos. El problema és que fins ara s’ha fet molta pressió sobre els ciutadans en l’àmbit individual i s’han presentat tots aquests canvis com a sacrificis, quan en realitat no tenen per què ser-ho. La transició ecològica ha de ser una oportunitat per millorar la nostra qualitat de vida, no empitjorar-la.

Notícies relacionades

Ofensiva contra la delinqüència subterrània

Els Mossos intensifiquen els controls per acabar amb els robatoris al metro

Sé de moltes persones a qui els encantaria tenir un estil de vida més sostenible, però a vegades el món no ho posa gens fàcil...

Per això mateix crec que el més important és posar a disposició de la ciutadania mesures que facin més fàcil tenir una vida més sostenible. Per exemple, si una persona viu en un poble sense transport públic, ha de tenir la possibilitat de reclamar-lo. Si algú vol un cotxe elèctric, però no pot assumir el cost inicial, ha d’existir una manera per facilitar-li l’accés. Hem de ser clars sobre què es necessita perquè aquesta transició sigui viable per a tothom i no deixi ningú enrere.