Càritas i Esade alerten de l’auge de famílies que viuen en habitacions: «La meva filla no té llibertat»

«Vius amb por tot el dia. Jo tenia por que la nena plorés i ens fessin fora de l’habitació», explica Maritza Acosta, mare d’un nadó de 18 mesos. En menys de dos anys han viscut en cinc habitacions rellogades diferents, a l’àrea metropolitana. Una realitat que afecta almenys 50.000 famílies ateses a Càritas i que l’entitat assenyala que s’està agreujant, especialment quan hi ha menors. En un estudi qualitatiu realitzat amb ESADE han detectat que hi ha llars on aquesta tipologia d’habitatge insegura s’ha cronificat durant més d’una dècada i que això té un impacte greu en el desenvolupament dels nens. «És horrorós. Ens passem la vida entre caixes», assenyala Acosta.

Acosta va arribar a Barcelona des de Colòmbia l’abril del 2023 embarassada de cinc mesos, amb el seu fill de 20 anys i el seu marit. «El primer lloc on vam viure va ser una habitació al barri de Roquetes. No estava acostumada a viure així», explica la dona. Era una habitació amb un llit de matrimoni i un d’individual on pagaven 500 euros mensuals. Al cap de pocs dies, el marit i el fill van començar a treballar en negocis d’entrega de paqueteria, sense contracte ni assegurança, no tenien permís de residència legal a Espanya. Fent 12 hores diàries i sense dia de descans, arribaven als 500 mensuals.

Maritza es va adonar ben aviat del problema de viure en un lloc així. «Volia anar al metge per seguir els controls mèdics de l’embaràs, però al CAP em demanaven la targeta sanitària i sense el padró no m’atenien. Vaig estar un mes sense saber com estava el meu nadó», lamenta. L’amo del pis es negava a facilitar-los l’empadronament, i així el tràmit es va complicar. Van trigar un any fins que l’Ajuntament de Barcelona els va empadronar sense domicili fix. «Me n’anava a l’hospital Vall d’Hebron d’urgències per saber com anava l’embaràs», recorda.

L’informe que aquest dimarts han presentat Càritas i ESADE assenyala que aquesta és una pràctica habitual: els propietaris i inquilins principals d’aquests pisos no permeten l’empadronament, així que es fa molt més difícil l’accés als drets més bàsics. Assenyalen que l’opció que recull la legislació en aquests casos és l’empadronament sense direcció acreditada, com fa Barcelona. Però insisteixen que hi ha desenes de consistoris catalans que s’hi neguen, fet que incompleix els drets fonamentals i desencadena un mercat negre de venda d’empadronaments. A més, insisteixen que aquestes persones mai accediran a les ajudes d’emergència del lloguer, ja que els seus desnonaments no computen, passen de manera totalment invisible davant les administracions.

Mudança permanent

Un mes abans de donar a llum, Acosta es va haver de mudar a una altra habitació. «Mai deixes de buscar, sempre estàs pendent perquè no saps quan et faran fora», afirma Acosta. A Cerdanyola, la família pagava 700 euros per viure en dues habitacions en un pis on hi havia quatre famílies més. «Aprens que si et posa dels nervis que tot estigui brut has de netejar-ho, no serveix de res queixar-te o demanar als altres que netegin. Si cal ho fas cada dia», recorda. Va ser en aquella època que va començar a contactar amb Càritas, que la van ajudar a tenir cites amb la llevadora a Barcelona. Per fi, va aconseguir programar una cesària i la nena va néixer a l’agost.

«D’habitacions n’hi ha moltíssimes, però ningú vol llogar-te res si tens fills», explica la mare. El que trobava aquesta família eren habitacions més cares i amb moltes normes. Per això, al néixer la Laura, va començar la pitjor part. «Pateixes amb cada plor, la nena necessita plorar, saltar córrer, jugar... tenir llibertat. Però no pots perquè no et deixen i tens por que s’enfadin i et quedis sense res d’un dia per l’altre», insisteix la mare.

Efectes en els menors

L’informe, que es basa en unes 60 entrevistes a famílies en aquestes circumstàncies, relata com el fet de no disposar d’espais on jugar, explorar, aprendre o fer activitats és crucial per al desenvolupament dels nens: els afecta en el desenvolupament de la parla, la creativitat, la resolució de problemes i el seu desenvolupament emocional i cognitiu. L’estudi recull casos de nens amb trastorns de depressió o ansietat, acostumats a veure baralles i conflictes per la situació de nerviosisme a les habitacions i que no suporten els canvis amb aquesta alta freqüència a què han d’acostumats.

Maritza i la seva família es van mudar després a una altra habitació que els va costar 500 euros mensuals. «Al cap de pocs dies ens van dir que està d’okupa i que ens n’hem d’anar perquè hi havia un desnonament, ens havien enganyat», lamenta. Les estafes en aquest tipus d’habitatges són d’allò més habituals. No hi ha contractes, acords ni pactes. Els anuncis es troben a les xarxes socials com Facebook i Wallapop. «Jo no dono mai els diners fins que no soc dins. A la gent que me’ls demana per avançat els dic que no, perquè conec molt casos de gent que després l’habitació no existia», insisteix.

L’informe també assenyala que hi ha famílies que han hagut de suportar normes tan estrictes com l’horari per poder sortir i entrar de l’habitació, la incapacitat d’utilitzar el menjar, rentar o estendre la roba, sempre imposats per un arrendatari propietari. Nens que tenen problemes de micció perquè s’han d’aguantar les ganes quan algú utilitza el lavabo.

Notícies relacionades

Una família viu a l’autocaravana perquè no troba un pis assequible a la Cerdanya

Catalunya planteja fer un pas més i proposa el desterrament total del mòbil a l’ESO

Maritza creu que la seva filla, al ser tan petita, no se n’adona. I agraeix que ella i la seva família han aconseguit anar subsistint amb les ajudes de Càritas, on també participa en un espai de criança per a la menor. Ella reconeix que han sigut un suport important, especialment quan va haver de decidir separar-se del seu fill. «Vaig trobar un llit, però em deien que només era per al nadó i jo. Amb sort, el meu fill va poder entrar en un lloguer social de Càritas, però em fa molt mal no poder-lo tenir a prop». Va renunciar a ell per una habitació d’on al final va sortir a finals de desembre. «Em van dir que venia un familiar i que havia de marxar», aclareix.

Aquests anys no han sigut fàcils per a aquesta dona. El seu marit, a més, ha passat diversos mesos a Quatre Camins per multes impagades durant els trasllats en la furgoneta. «Jo vull treballar, però no tinc amb qui deixar la nena», segueix. Des que ha començat l’escola bressol, la petita es posa sovint malalta i la mare se n’ha de fer càrrec. Ara Càritas l’ha allotjat en un centre d’habitatge d’urgència, l’antiga Casa Manel, on pot estar dos mesos. «I respirar, per fi», diu agraïda. Sap que no serà etern i que d’aquí un mes haurà de tornar a partir. «No entenc per què les famílies amb nens no tenim dret a tenir un lloc segur i digne per viure», opina.