Barcelona sobre rodes

La ciutat és un aparcament descontrolat, amb bicis de colors lligades i abandonades

Carlos Márquez Daniel

F a anys que vaig tirar la tovallola amb la bicicleta pròpia. Hi va haver un temps que tenia clar que, quan m’independitzés, el meu vehicle seria la bicicleta, perquè soc ecologista i responsable. Però no visc a Holanda, visc a Barcelona, i amb el temps vaig anar canviant d’idea. En ciutats civilitzades com Amsterdam o Berlín, no és que hi hagi bicicletes per a turistes ni que la gent llogui més o menys: és que tothom té la seva i les ciutats estan preparades perquè tot flueixi amb amabilitat i educació. Perquè parlem de països cívics, on la gent aparca on toca i respecta les normes. Però, per alguna estranya raó, quan aquesta mateixa gent ve a la nostra ciutat, es comporta d’una altra manera. És una cosa que sempre m’ha sorprès. Penso: "Em jugo una mà que al teu país no et tires pels balcons dels hotels a les piscines, però quan vens aquí sí que ho fas, ¿veritat? Doncs el mateix passa amb les bicicletes. Respecto zero".

Notícies relacionades

Vaig ser usuària de bicicleta durant molts anys. Vaig tenir dues bicis pròpies, però me les van robar. Després em vaig passar a la bicicleta elèctrica pensant que seria la solució, però m’esllomava cada vegada que la pujava i la baixava a casa. Un dia la vaig deixar al carrer i la vaig perdre per sempre. Vaig provar el Bicing i el vaig acabar abandonant també. El dia que tenies pressa, no hi havia bicis. Quan s’espatllaven, trigaven vuit milions d’anys a contestar-te al telèfon i et quedaves tirada al mig del carrer. Ho vaig tornar a intentar quan van aparèixer les bicis elèctriques, però la majoria no funcionaven i se’m crispaven els nervis a les pujades. Al final, vaig optar per la moto elèctrica. Jo, que tota la vida he sigut antimotos, ara vaig per la ciutat amb la meva, més feliç que un anís, veient com les bicis campen al seu aire, se salten els semàfors i passen de tot. El món de la bici és així: ¡lliure! Barcelona ha apostat per la mobilitat sostenible, i el Bicing ha sigut una alternativa mig raonable per als residents. Però, ¿què passa amb els turistes? Doncs que no tenen accés al Bicing. Un greu error des del meu punt de vista. Perquè el turista ha d’optar entre un munt d’ofertes de lloguer amb diferents normes de funcionament, preus abusius i sense ancoratges fixos. ¿Resultat? Que Barcelona s’està convertint en un aparcament descontrolat, amb bicis de colors lligades i abandonades per tota la ciutat, cosa que dificulta la convivència amb vianants i altres usuaris de la via pública. Amb una ciutat que ja lluita per ordenar els patinets i altres elements de mobilitat personal, només ens faltaven les bicis turístiques.

Així que aquí ens teniu, vivint en una ciutat que sembla un videojoc sense normes. Amb turistes desorientats intentant desxifrar apps en set idiomes, patinets al seu aire, carrils bici que desapareixen sense previ avís i zones per als vianants convertides en carrils de càrrega i descàrrega. Mentrestant, jo segueixo amb la meva moto, esquivant obstacles, superant nivells i pensant que, al final, la veritable mobilitat sostenible a Barcelona és la de qui aconsegueix arribar al seu destí sense perdre els nervis.

Temes:

Barcelona Bicing Berlín

Inicia sessió 0 Comentaris

"Hi ha un munt de bicis i és molt barat"

El ‘bicisharing’ privat inicia el nou contracte amb retard