Ana Maye: "Sovint em pregunten: ‘¿On és el teu cap?’

Ha conegut Luis Rubiales. ¿Com veu l’assumpte?

Quan s’ostenta un càrrec, cal tenir molt autocontrol. El que va fer és una falta de respecte a una bandera i a Jenni [Hermoso], perquè no li hauria fet a un jugador home. El poder no es pot exercir per humiliar. El futbol ha de parlar sempre el llenguatge de la igualtat i la integració.

¿Des de dins del poder esportiu es veuen coses lletges?

Algunes. Molts no volen equips femenins, però ho defensen perquè toca. No entenen que el futbol femení no admet comparacions. És un futbol diferent. La dona és estratègica, cerca on pot fer mal, treballa des de darrere; l’home practica un futbol directe i visual.

¿Què tal la relació amb els que manen?

L’Àfrica té 54 països, n’hem visitat 48 i no hi ha dones en la gestió. Sovint em prenen per l’assistent i em diuen: "¿On és el teu cap?».

¿I?

Les dones no hem d’adoptar rols masculins, i sé que estic preparada i summament integrada al meu equip, però reconec que alguna vegada, com en un partit contra Líbia a Egipte, vaig respondre: "El cap soc jo».

¿Ha passat mai d’allò verbal?

Una vegada, a l’entrar a l’habitació de l’hotel, em vaig trobar un senyor assegut al sofà. Era el ministre d’Esports de Namíbia. "El meu horari laboral és de 9 a 21.30, quan se’n van a dormir els jugadors, i entrar a la meva habitació és com entrar a Guinea Equatorial», li vaig dir, mostrant-li la porta. Des d’aleshores, gent de l’staff revisen abans la meva habitació.

No està de més.

Tinc a sobre dos agents, el masclisme i el racisme, i de vegades no sé quin és el que pateixo. Sempre soc fora. Però em fa pujar l’ànim rebre missatges de nenes dient que soc un referent. També dones com Kathrine Switzer, Carmen Valero, Ana Carmona, que van fer camí abans. Les nenes han de perseguir els seus somnis.

Té a càrrec un grapat de testosterona. ¿És difícil de manejar?

No. Hi ha una relació de respecte, admiració i amor. Els protegeixo. Estic pendent de si els amenacen dels clubs d’asseure’ls a la banqueta a la tornada... Però també els exigeixo disciplina. Quan envio un escrit d’alliberament, ja no soc "mami».

¿Com va arribar a la plaça?

Guinea Equatorial mai s’havia classificat per mèrit propi a la Copa de l’Àfrica. La federació va trucar a l’espanyola, on havia fet els meus cursos, i [Ángel María] Villar els va dir: "L’Ana us vindrà a ajudar». El problema era que tots els cracs són espanyols i hi havia problemes d’elegibilitat.

Guinea Equatorial es va classificar.

Vaig reclutar tots els nens d’origen guineà que jugaven a les lligues espanyoles i els vaig barrejar amb alguns locals; els d’aquí, amb la metodologia del tiqui-taca, i els africans, que fan un futbol directe. Així, el Govern no hi podia posar pegues.

El Govern que presideix Teodoro Obiang.

Quan arribem a Guinea, envio tots els passaports al consolat espanyol.

Ho entenc. No és una funció del paper de FIFA Guardian.

La missió és vigilar l’entorn de nens i nenes. Hi ha un angle cec en el futbol base, on l’entrenador fins i tot té poder sobre les famílies. Hi ha coaccions, humiliacions, violacions. Els informes que fem es tindran en compte perquè s’implantin protocols a les organitzacions esportives.

¿Per què li agrada tant aquest món?

És la meva passió. A l’escola, a Malabo, era l’única que jugava a futbol (i era grassoneta, però ningú no s’hi entregava més que jo). Després va entrar una altra nena, però quan calia enfrontar-se a equips d’una altra ciutat, no ens seleccionaven. Aquell aïllament em va marcar. Als 8 anys vaig venir a Espanya i ja no vaig jugar més.

Notícies relacionades

Sortir de festa als 80 i beure Aquarius

Científiques allunyades de les càmeres

¿Cap on es va orientar?

Vaig acabar tenint una residència de gent gran a Guadarrama (amb els nens són la meva debilitat). De sobte, un oncle meu va ser nomenat president de la Federació de Guinea Equatorial i em va dir de representar la selecció. Vaig viatjar al Sudan del Sud i l’experiència em va superar totalment. Vaig traspassar la residència i no he parat de formar-me.