José Ramón Ubieto: "Els nostres fills són orfes digitals i estan sobrepassats a la xarxa"

Assegura que els nens no haurien de tenir més futur que el berenar de la tarda. Però per la seva consulta passen nenes amb agenda d’executives i angoixa davant el seu futur laboral. El psicòleg coneix adolescents que, desorientats pels vídeos porno, han intentat asfixiar les seves parelles en la primera relació sexual. També a noies que prenen psicofàrmacs sense recepta o que fumen un parell de porros per calmar l’angoixa que els envaeix abans de dormir. Aquesta és la infància i l’adolescència amb què pares i mares s’ennueguen. ¿Com hem arribat fins aquí i com en podem sortir? En el seu últim assaig Adolescencias del siglo XXI, del frenesí al vértigo (editorial UOC), Ubieto analitza el que passa no només a les llars sinó també a les aules i ofereix un grapat de receptes a famílies i educadors.

Celebrar una graduació a l’acabar infantil o entregar un mòbil amb 8 anys són exemples dels temps accelerats que vivim. ¿Ens estem equivocant?

Esborrar la infància i accelerar l’adolescència és un error perquè suposa introduir un desemparament just en el moment en què hem de protegir aquell temps que, travessat al seu ritme, els permetrà fer-se adults. És una tendència que té a veure amb un factor molt important en les nostres vides: el consum com a medi principal de satisfacció. El capitalisme i la seva producció fa que la satisfacció no tingui límit. Un nen que rep vuit regals queda insatisfet abans que un altre que en rep un i que, per tant, ha de desenvolupar més la imaginació. Es multipliquen els objectes i la insatisfacció augmenta. El resultat és l’època híper: busquem la satisfacció extrema. Ja no pots anar a la muntanya a fer un tomb, has de fer una ruta perillosa en bici i posar en risc la teva vida. Això també afecta la infància, que es converteix en una etapa en què cal accelerar les coses. No pot ser que el teu fill realitzi només una activitat extraescolar, ha d’aprendre un tercer idioma, anar a classe de música i estar apuntat a diversos esports. Projectem en els nostres fills no els ideals, que és normal, sinó el mode de funcionament.

¿Què vol dir?

Pensem que, perquè els nostres fills aconsegueixin coses, ho han de fer en condicions extremes. Una vegada vaig tenir a la consulta un nen que em confessava que reflexionava sobre el futur cada dia. Per als nens, el futur ha de ser el berenar de la tarda, no han de pensar ni en el demà ni en què faran quan tinguin 12 anys. Però per a aquest xaval el futur era angoixant perquè sabia que havia d’aplicar-se en les seves mil activitats.

Però és noble aspirar que els nostres fills aprenguin, ¿no?

Per descomptat. Per començar, aprendre a llegir, escriure i a tenir interès per la cultura. Però una altra cosa diferent és pensar que el teu fill ha de tenir una agenda d’un executiu. Hi ha pares que, abans de donar-me cita per al seu fill, han de revisar l’agenda del menor i ficar la sessió entre robòtica i anglès. El problema no és voler que aprenguin, sinó que cal equilibrar l’aprenentatge amb el temps per fer el que és propi de la infància: imaginar, avorrir-se i jugar.

Com altres divulgadors, anima a desterrar el terme nadius digitals i aposta per utilitzar-ne un altre: orfes digitals.

Fa referència a la idea equivocada que l’ús de la tecnologia és només un problema tècnic: conèixer com es guarda un arxiu o com funciona el software. El més important del món digital és saber que no només és un instrument sinó una tecnologia invasiva i colonitzadora que s’entremet en la teva vida i accedeix a les teves dades. La tecnologia no és neutra i obre les portes d’un món que inclou molts riscos. Deixem els nostres fills desemparats amb aplicacions i continguts que, sens dubte, els sobrepassen.

¿Què opina del recent pla del Departament d’Educació per desterrar totalment els mòbils dels instituts?

Estic d’acord amb la regulació de la tecnologia en els espais en els quals el cost-benefici no és clar. Hi ha professors i professores que saben fer un bon ús de les eines digitals, els conec. El problema és que, ara com ara, la majoria no han rebut formació. En tot cas, limitar l’ús dels dispositius i pensar que tot està solucionat és un error.

¿Per què?

Si es retiren els gadgets s’ha d’introduir l’assignatura d’alfabetització digital, que inclou els mateixos principis ètics del món analògic: la privacitat és un valor, no mostro les meves fotos com no ho faig tampoc al balcó de casa meva i no insulto.

Un risc evident del món digital és el porno, al qual s’accedeix cada cop abans. Un dels seus pacients li va reconèixer que en la seva primera cita sexual va asfixiar la noia amb qui estava. Pensava que allò era normal després d’haver vist determinats vídeos.

A la web es busquen aquests continguts sàdics on les dones són lligades, cosificades i penetrades analment. Els adolescents creuen que aquesta fal·làcia digital és el que és normal. Les noies ho veuen per saber què s’espera d’elles i els nois per saber què han de fer. El porno és una qüestió important, però el gran problema és que Donald Trump digui que a les dones els agrada que els agafin els genitals o que Santiago Abascal sentenciï que la violència masclista és un conte.

Del frenesí de la infància i l’adolescència es passa al vertigen que els produeix el salt al món adult, on temen no estar a l’altura. ¿Per què?

Abans de jutjar nens i adolescents pensem en els imperatius a què estan sotmesos i que els adults alimentem. Augmentem tant les nostres expectatives que ara els nostres fills no només han d’acabar la carrera, sinó fer un màster, estudiar a l’estranger i aprendre francès. Quan col·laborem en aquesta pressió, els estem generant una tensió entre el que s’espera d’ells i la realitat. Senten vertigen davant l’abisme i es prenen un any sabàtic o se’n van al Senegal per fer un voluntariat o a Irlanda per cuidar nens. Volen temps per madurar abans d’entrar al remolí.

¿Com els podem ajudar i acompanyar?

Abans de res, calma. Cada pare ha d’inventar les seves formes, però és important que admetis que no entens i que no saps tot el que li passa al teu fill. Acceptar que tenim aquest límit no és signe de debilitat, sinó d’intel·ligència. El que més ajudarà el teu fill no són els sermons sinó el teu testimoni, explica-li com et van anar a tu les coses, que segur que també et van anar regular. Les teves paraules són importants perquè li estàs dient que el que li passa, en realitat, li passa a gairebé a tothom. El teu fill ha de buscar fórmules, digues-li la recepta que vas trobar tu i que ell trobi la seva.

Notícies relacionades

Mor un escalador a la mateixa muntanya que va matar el seu pare fa 31 anys

El 66% dels tutelats no tenen accés a targeta bancària

¿Com?

La clau és la presència, que inclou mirar i parlar als fills i estar físicament present i atent. No només esperar que facin el que tu vols que facin. Cal estar atent al que els fa mal i saber que els preocupa.