Sortir de festa als 80 i beure Aquarius

La Dionisia acaba de fer 80 anys i, juntament amb les seves amigues, va a la sala Golden, a Madrid, quatre dies a la setmana: "Els altres tres anem al teatre o dinem en un restaurant. La tenim completa", riu.

Al llarg de la seva existència reconeix haver-se desviscut per tothom, excepte per ella mateixa. Fills, nets i també el seu marit, que va emmalaltir quan únicament tenia 30 anys. Quan ell finalment va morir als 72, la Dioni, com l’anomenen de manera carinyosa, va entrar en una profunda depressió de la qual només una amiga pròxima la va poder treure. "Des que surto de festa m’ha canviat la vida. A aquestes edats cal treure’s les espinetes que ens queden", afegeix.

Com ella, el Fernando, que es troba uns llocs més enrere a la cua. Segons explica, porta sortint des que té 12 anys i d’aquí pocs dies celebrarà el seu 83è aniversari. "Quan era jove era el rei de les discoteques. A mi em coneix tot Madrid pel ball, he guanyat infinitat de concursos i a casa en guardo els trofeus", confessa. Autoproclamat el millor ballarí de la sala, assisteix a aquesta vetllada sis dies a la setmana: "Dissabte no, que és el meu dia de descans". El Chato, que així és com l’anomenen, es va divorciar de la seva primera dona i va quedar viudo de la seva segona dona. No obstant, fa sis anys va trobar una companya de vida amb qui comparteix la seva passió per la dansa i viu una relació especial. "Visc sol i ella es queda a casa meva els caps de setmana per anar a la missa a l’església de Sant Judes Tadeu. Ens complementem molt bé, tot i que avui s’ha quedat cuidant els seus nets", lamenta. Les portes s’obren i, amb elles, un univers de desconnexió per a la gent gran al centre de la capital.

Un cop dins els rep l’Adrián, un dels tres socis, que dona la benvinguda als seus clients més ràpids. A alguns amb més confiança que a d’altres, ja que es coneixen des de fa dècades.

De pares a fills

El negoci, que ha passat de pares a fills, ara està regentat per la Melanie,la Jennifer i ell mateix, cosins i companys de feina. Ells han sigut testimonis dels efectes que va tenir la pandèmia en la tercera edat després de la tornada a la normalitat. "Falta molta gent. Alguns han mort i a d’altres els fa por sortir perquè han perdut les seves parelles. Quan vam reobrir, vam saber que molts ja no hi eren", relata la Jennifer. No obstant, continua parlant per telèfon amb algunes de les seves clientes més longeves, que ja no veu amb assiduïtat: "Els ha canviat la mentalitat. És la part més dura de treballar amb gent gran". Al seu espai no només hi van avis. Quan s’acosta la matinada, la clientela rejoveneix fins als 40 anys. De les múltiples sales que van obrir els seus pares fa més de quatre dècades, únicament resisteix aquesta, el públic de la qual no ha variat.

El Fernando saluda l’Anastasio, que baixa les escales amb facilitat. No és la primera vegada que coincideixen a la discoteca. Tots dos, vestits amb corbata i americana, demanen les begudes. Aquarius de taronja i aigua del temps, respectivament. "Tinc el ferro molt alt. Abans bevia bastant més, tot i que de tant en tant sí que prenc alguna copa", explica el Chato. L’Anastasio, per la seva banda, aclareix que no pot prendre alcohol per problemes de salut. Al seu lloc, beu aigua o cervesa sense alcohol. Té 75 anys i coneix el personal des que van inaugurar el local. "El millor de sortir de festa a aquestes edats és el ball. És on millor estic i menys gasto. M’agrada parlar amb dones, els homes em creen problemes constantment", fa broma.

Fins fa uns anys també li comprava l’entrada a la seva nòvia, però ara ve pel seu compte: "Vull estar amb dones importants, models. Sempre he apuntat alt". El baix consum de begudes alcohòliques contrasta amb les vendes de refrescos. "El que més venem és Aquarius, s’ha posat de moda. Hem passat de demanar una caixa a la setmana a vendre’n sis, però hi ha de tot. D’altres beuen Red Bull", comparteix la Jennifer.

La Dionisia sempre demana el mateix. Una cervesa sense alcohol, rebaixada amb llimona o gasosa. No hi ha dia que no hi vagi acompanyada de les seves amigues més íntimes i d’algun cavaller, amb qui es mou a ritme de pasdoble. Encara s’emociona al parlar del seu marit, a qui va acompanyar fins als seus últims dies després d’un matrimoni marcat per la malaltia. "La vida ha sigut dura, un patiment total. Fas el que sigui per la teva família, però després passa el temps i veus tot el sacrifici. Avui ho explico com a anècdota, però és terrible", explica amb ulls humits. Ara que la seva prioritat és ella mateixa, fa plans dels que abans es privava per haver de complir obligacions, algunes professionals i altres d’autoimposades. "Arriba una edat en què tens els fills col·locats i, com que ells t’animen... ¿On aniràs? Doncs a ballar", afirma.

La música

Notícies relacionades

Ana Maye: "Sovint em pregunten: ‘¿On és el teu cap?’

Científiques allunyades de les càmeres

Per a ella, la música és teràpia: "M’encanta, em dona la vida i m’aixeca la moral", assegura. Els seus gèneres favorits són el flamenc i el bolero, i acostuma a tapar el seu vas amb un tovalló per evitar contratemps.

Els amos de Golden ho han vist tot, incloses històries d’amor i amistat. També han presenciat algun contratemps de manera puntual. "Hi ha gent que es mareja, però això et pot passar amb 20 o 40 anys", admet la Melanie, responsable de la gestió.