Badia del Vallès fa 50 anys i planeja ser ciutat universitària

La ciutat compta amb múltiples peculiaritats. Una és que va ser l’únic municipi d’Espanya construït amb el 100% d’habitatge de protecció oficial. Quan es va crear, el 66% dels pisos estaven reservats per a funcionaris i empleats d’empreses públiques com Telefónica o Renfe, mentre que el 34% restant es va destinar a treballadors arribats de diferents parts de l’Estat, majoritàriament provinents d’Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. El 2026, totes aquestes vivendes seran de lliure mercat, en un context en el qual la crisi habitacional acapara l’atenció de les administracions.

La ubicació estratègica de Badia, a tan sols 15 minuts a peu del campus de la UAB per un camí que creua el riu Sec i la C-58, és un avantatge per l’Ajuntament, que entreveu la possibilitat d’atraure joves i revitalitzar la vida local en un horitzó de 10 anys. "Volem recuperar les famílies que van marxar i donar la benvinguda als fills dels que van arribar fa dècades", afirma l’alcalde Josep Martínez (PSC). "Hem de cuidar també la nostra gent gran, que ha sigut el pilar del municipi durant anys".

El repte no és menor. Badia ha perdut població mentre altres localitats de l’entorn de Barcelona n’han guanyat. "La majoria de les nostres vivendes estan ocupades per dones grans que viuen soles, ja que els seus marits han mort i els fills han marxat, al no haver-hi oferta habitacional. Ara tenim l’oportunitat de redissenyar la Badia del futur", explica l’alcalde.

Martínez remarca el potencial de la seva proximitat a la UAB: "Fins ara hem viscut d’esquena a la universitat. Volem canviar això i que els estudiants vinguin, lloguin pisos i dinamitzin la ciutat". El consistori també explora la possibilitat de fomentar projectes col·laboratius entre estudiants i persones grans, així com estudiar la instal·lació d’iniciatives i estudis impulsats per la UAB. Actualment, l’activitat econòmica de Badia es redueix exclusivament al petit comerç, ja que el quilòmetre quadrat que ocupa el municipi no permet allotjar indústries i, de fet, rep finançament de la Generalitat per a la seva autosuficiència. L’origen del municipi va ser funcional i aquesta condició ha minvat la seva evolució en les últimes cinc dècades.

Seguiment rigorós

"És important no només millorar el parc d’habitatges, sinó també cuidar l’entorn", insisteix l’alcalde Martínez. "Volem carrers cuidats i bona convivència, perquè això també atrau nous perfils d’habitants. La retirada de l’amiant ha sigut una de les iniciatives més importants en aquest sentit", aclareix.

Per portar a terme aquesta transformació, l’Ajuntament treballa en coordinació amb la Generalitat i el Comissionat de Barris per posar en comú tots els organismes que treballen a Badia en matèria de vivenda. Entre aquests hi ha l’Agència Catalana de Residus, per la retirada d’amiant que es farà durant aquesta primavera; l’Agència d’Habitatge de Catalunya, per convertir les galeries d’amiant en balcons; i el Consorci Metropolità de l’Habitatge, dedicat a les rehabilitacions. A més assegura que el president de la Generalitat, Salvador Illa (PSC), s’ha compromès a recolzar econòmicament aquests projectes si és necessari, especialment en la retirada del fibrociment. "Si no actuem, el risc de convertir-nos en un gueto és real, i això no ho permetrem", sentencia.

No obstant, Badia no es quedarà sense protecció oficial. El 2023 es van alliberar 4.156 habitatges, i el 2026 se n’alliberaran 1.216 més. En total, de protecció oficial quedaran al municipi les tres últimes promocions, que sumen 104 habitatges, segons dades del consistori extretes de l’Agència Catalana de l’Habitatge. L’Ajuntament té clar que ha d’evitar el risc d’especulació immobiliària. "Farem un seguiment rigorós d’aquests pisos", adverteix l’alcalde, que no descarta sancions.

Per donar forma a la seva visió, el municipi treballa amb un grup d’experts que estudia quines iniciatives públiques pot dur a terme l’Ajuntament per poder fer un control sobre la vivenda. De fet, el consistori ja ha posat fil a l’agulla. Aquest febrer, l’Institut Català del Sòl (Incasòl) construirà 32 habitatges en sòl públic, de protecció oficial, destinats a joves que estiguin treballant i que estaran a punt com a molt tard el 2029. L’Ajuntament està acabant d’ajustar la convocatòria: principalment estarà vinculada a joves de Badia però s’obrirà a la resta del territori.

"Cal donar-hi un aire fresc"

Amb una renda mitjana de les més baixes de Catalunya, el 29% dels veïns són atesos per Serveis Socials, Badia afronta un repte socioeconòmic important. "El model de protecció oficial ha limitat el perfil dels nostres veïns. També les persones amb retribucions baixes tenen dret a viure a Sant Cugat o Matadepera", defensa l’alcalde. Són dues de les ciutats amb les rendes més altes de Catalunya i que se situen a tan sols 18 quilòmetres i 15 quilòmetres de Badia, respectivament.

Els veïns també veuen amb optimisme aquesta metamorfosi. Tamara Bernal, de 35 anys i una de les propietàries d’una merceria al centre, destaca el potencial del municipi: "La proximitat amb la UAB és un gran avantatge. Cal aprofitar-ho per atraure joves i donar aire fresc al poble". El seu pare, Alfonso, de 62 anys, hi coincideix: "Sempre ha sigut un lloc tranquil, aquí s’hi viu molt bé. Aquest projecte té molta força". Núria Pérez, de 48 anys, remarca un altre avantatge: "Els estudiants podran trobar lloguers més assequibles que en altres municipis, i això beneficiarà a tothom", conclou.

Valley Bay

No farien mal fet els responsables de turisme d’organitzar rutes que permetessin pasturar riu amunt

Notícies relacionades

Els adults sense títol però amb competències bàsiques podran accedir a l’FP

La baixa natalitat aboca a tancar 116 escoles de 45 municipis

Barcelona va créixer en 500.000 habitants entre els anys 1955 i 1975. Els polígons residencials oferien una alternativa a opcions d’habitatge molt menys seductores. Barraquisme o relloguer. Treien pes al municipi en favor dels territoris metropolitans. Els blocs brotaven amb decisió durant el desarrollismo. Alguns propietaris de terrenys perifèrics, accidentats i mal connectats van veure l’oportunitat d’urbanitzar i edificar de cop, sense parcel·lar, al ritme de la urgència industrial i l’èxode rural, un negoci rodó i instantani per als constructors més adeptes i més ben musculats. Arquitectures de sistema, velocitat i repetició, economies d’escala, alienes al detall o l’excepció. Andalusos, murcians, extremenys i altres catalans de ben endins omplien els pisos a mig enguixar, amb poc més que el que duien a sobre i tres nens de mitjana. Venien a guanyar-se la vida, no hi ha dubte. També fugint del capellà, l’alcalde i la Guàrdia Civil del seu poble. La seguretat està en els números. I en l’anonimat de la gran ciutat. Ciutat Badia va ser una de les operacions urbanístiques més denses, intenses, extenses i interessants de l’urbanisme català el mèrit de la qual s’ha d’atribuir a una població orgullosa que va saber reivindicar espais públics decents, jardins, escoles i pistes esportives. Es pot comparar a altres creixements contemporanis de qualitat, com Montbau, Sud-oest del Besòs o Bellvitge. Avui s’abriga amb arbres quasicentenaris. Continua, no obstant, compartint reptes socials, arquitectònics i ambientals amb el Gornal, Ciutat Meridiana o la Mina. Per connectivitat. Per transport col·lectiu. Per renda. Per dents, que distingeixen i discriminen els barris i ciutats que acumulen abandonament. Abans era la roba. Després les sabates. Avui els buits. Són els esvorancs a la boca el que delata la qualitat de vida d’una població catalana.

A l’autobús viatja gent guapa i de colors. És una màquina sorollosa, amb tapisseries gastades que surt a les 14.00 hores com un rellotge suís i porta fins a l’ajuntament, un edifici modest i bonic de maó, en 16 minuts des de Fabra i Puig, justos per dinar. A Can Badia els finestrals fonen paisatge i paisanatge. La xerrada del personal anima l’ambient. Les croquetes de bullit i la crema d’hivern ajuden. El vi lluita com un pes lleuger. No es pot demanar més per 11 euros. Ni millor. La parròquia es desplaça a la terrassa. El sol s’ha obert pas entre els núvols de febrer per reescalfar esperits, cafès i cigalons en aquesta badia que no té mar ni falta que li fa, perquè està sembrada de gent formidable. No farien mal fet els responsables de turisme de la Generalitat, la Diputació i, sobretot, l’Ajuntament de Barcelona d’organitzar unes rutes que permetessin pasturar a alguns dels nodrits i disposats visitants de la capital riu amunt, per aquesta vorada miraculosa que acompanya els passejos de Javier Pérez Andújar amb la seva mare, transhumant a l’encalç de l’autenticitat. Això o continuar guardant el secret.