La ciutat més jove de Catalunya

Viure en un municipi on els carrers porten per nom ciutats de la península Ibèrica, i les escoles, de balls regionals. Ser veí de l’avinguda de Burgos i recollir els nens de l’escola La Sardana. Badia del Vallès, a 20 minuts de Barcelona, celebra el seu primer mig segle. Cinquanta anys intensos, marcats per la lluita veïnal, la memòria obrera i el repte de treure’s l’estigma.

Sociològicament i urbanísticament, Badia és un cas d’estudi. És la ciutat més jove de Catalunya i ha teixit la seva pròpia identitat entre protestes. Ara encara la liberalització dels seus habitatges protegits i la retirada definitiva de l’amiant dels seus edificis, material tòxic i cancerigen amb el qual es van edificar. "El primer mapa de l’amiant és fruit d’una reivindicació veïnal", diu l’alcalde, Josep Martínez (PSC), que recorda com la força del veïnat i el diàleg amb les institucions ha sigut sempre la brúixola del municipi.

Badia és singular. Fins ara, el 100% dels seus 5.400 habitatges, distribuïts en 190 edificis construïts fa 50 anys per l’Institut de l’Habitatge franquista, eren de protecció oficial. Cap altre lloc a Espanya pot dir el mateix. Aquest "invent del règim", com ho defineix Martínez, arrenca en els 70. En uns terrenys de Barberà i Cerdanyola comprats a la filla d’un empresari tèxtil de Sabadell, Elisa Badia, es van projectar 12.000 habitatges pensats per a funcionaris i treballadors de diferents punts d’Espanya. Però, com en tantes decisions del franquisme, la descoordinació entre el Ministeri de Transport i el d’Habitatge va frustrar els plans. "Un dia va arribar una grua i van començar a construir la C-58 en lloc d’acabar la urbanització", relata l’alcalde. Al final, el projecte va dissenyar 5.400 pisos destinats a allotjar 27.000 veïns.

Des de l’aire, el conjunt urbanístic dibuixa la silueta de la península Ibèrica. Des del terra, la precarietat de serveis, la falta de neteja i la dependència administrativa de Barberà i Cerdanyola van alimentar anys de manifestacions fins que, el 1994, el municipi va aconseguir l’anhelada independència.

"Tot era un camp"

"No hi havia res, tot era un camp", recorda Andrea Piedrabuena, veïna de les primeres fornades, junt amb la seva amiga Josefa López. "Vam començar des de zero, ni escoles ni infraestructures". Les protestes van dotar la ciutat d’escoles, centres de salut, parcs i fins i tot un mercat. No obstant, adverteixen les veteranes, queda molt per fer: "Fa falta una residència per a gent gran", asseguren mentre recorren el centre.

A la Loli i l’Antonio els van donar el seu pis perquè ella treballava a Telefónica. "Hem vist créixer la ciutat i, ara, aquí es viu bé. És un luxe", asseguren. No obstant, Badia continua enfrontant-se a la idea que és una ciutat de classe baixa. "És el moment de treure’s l’estigma", insisteix l’alcalde.

Aquesta mateixa humilitat que molts han volgut associar a la carència ha sigut, en realitat, motor de superació. "La gent aquí no aspira a miracles, però sí a millorar, que les seves famílies visquin millor que ells", reflexiona Martínez. Ho han aconseguit. Gràcies a l’educació i als valors democràtics que han prevalgut durant cinc dècades, Badia ha sigut "un exemple d’ascensor social".

El repte actual és també demogràfic. Dels 27.000 habitants que van arribar en els 70, avui en queden uns 13.000. "Els fills d’aquelles famílies han marxat a altres municipis", diu Martínez. Ara, amb la liberalització del mercat immobiliari, el municipi busca atraure nous perfils. Dels 5.200 pisos originals, uns 4.000 ja han entrat al mercat lliure, i 1.000 més ho faran ben aviat.

César Merlín, un jove procedent dels Països Baixos, va aterrar fa menys d’un mes a Badia per establir-s’hi: "Volíem viure a Barcelona, però va ser molt complicat trobar alguna cosa. Al final vam trobar un pis aquí. Ens agrada la tranquil·litat, allunyats del bullici turístic. Es nota que és un barri treballador, amb immigrants com nosaltres i amb història. Això li dona autenticitat". Merlín, que treballa des de casa junt amb la seva parella, explica que porten una vida plenament integrada i només es desplacen a Barberà o Sabadell per sortir a distreure’s.

"El moment vital del municipi és importantíssim", insisteix Martínez, que assegura que la ciutat celebrarà el seu mig segle. Hi haurà tallers, escoles i comissionats que treballin la memòria intergeneracional, i com a gran esdeveniment, un acte el 14 de juliol del 2025, data en la qual el rei emèrit va inaugurar i va entregar les claus del municipi fa 50 anys.

Notícies relacionades

Els adults sense títol però amb competències bàsiques podran accedir a l’FP

La baixa natalitat aboca a tancar 116 escoles de 45 municipis

Badia del Vallès té el PIB més baix de Catalunya, una economia local amb dificultats de transcendir el seu comerç de proximitat. La seva renda per càpita també figura entre les més modestes de la regió, amb una taxa d’atur que voreja el 15,7% i una quarta part de la població amb predomini de persones grans ja jubilades amb pensions ajustades. Un 29% dels seus veïns depenen dels Serveis Socials.

L’alcalde Josep Martínez assenyala la necessitat de superar el dèficit financer crònic: "Tenim un pressupost molt baix, de 14 milions, per a una població amb moltes necessitats. Ens reclamen millorar voreres i neteja, però no arribem ni a una mil·lèsima part del que és necessari, així que fem esforços titànics". Martínez afegeix que la clau passa per dos factors: "Millorar el finançament que ens dona la Generalitat i activar un parell de zones d’activitat econòmica que tenim al territori".