Cal trencar l’estigma que allunya les nenes d’aquest llenguatge universal

L’11 de febrer celebrem el Dia Internacional de la Nena i la Dona en la Ciència, una data per reivindicar la presència femenina en els àmbits científics i tecnològics. Tot i que STEM inclou la «M» de matemàtiques, aquestes sovint han quedat invisibilitzades. Sense adonar-nos-en, els adults continuem funcionant per antics clixés i probablement recordem dones que van estudiar matemàtiques i van ser professores, i ens sona que a la carrera de matemàtiques hi havia paritat. Però la realitat a Catalunya diu el contrari: les noies continuen sent minoria en aquests estudis. De tota manera, aquest no és el motiu principal d’aquest article; el que em preocupa és que l’estigma social allunya les nenes i redueix les seves oportunitats.

És fonamental abordar aquesta qüestió des de la base. Les matemàtiques no haurien de ser una barrera per a ningú. Són un llenguatge fonamental per entendre el món, desenvolupar el pensament crític i prendre decisions informades, independentment de la trajectòria professional que es vulgui seguir. Si les nenes creixen amb la idea que les matemàtiques són difícils i alienes, que no estan fetes per a elles, això pot tenir conseqüències molt més enllà de l’elecció d’una carrera universitària.

Em preocupa com a matemàtica, com a professora de matemàtiques en graus d’enginyeria a la UPC i també com a presidenta de la Societat Matemàtica Catalana (SMC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Però, sobretot, em preocupa com a ciutadana del món, perquè tots tenim dret a comptar amb el nombre més gran possible d’oportunitats, i en especial, per descomptat, com a dona. De fet, he de confessar que si vaig acceptar l’encàrrec de presidir l’SMC no va ser per ambició, sinó per passió, perquè em vaig trobar allà després de treballar des de la base i per voluntat de servei. Pot ser que soni molt femení això de voler ajudar, però estic segura que la presidenta anterior i tots els altres presidents ho van fer amb tanta o més vocació.

La preocupació sobre el tema de les nenes i la ciència és compartida per moltes persones i s’ha posat de manifest en les trobades entre les diverses entitats que treballem entorn de les matemàtiques. De fet, la iniciativa de l’olimpíada Matemàtica Catalana Femenina, que dissabte 15 de febrer celebrarà la seva segona edició, n‘és un bon exemple, ja que l’organitzem conjuntament amb les universitats UPC, UAB i UB.

Moltes persones treballen des de la base, homes i dones, en diferents àmbits universitaris i acadèmics, en investigació i docència en diferents etapes, i també en empreses. De fet, les empreses ho tenen molt clar i valoren fortament la formació en matemàtiques.

A l’escola, les matemàtiques són molt més que una assignatura; són una eina per estructurar el pensament, organitzar-se, entendre dades i prendre decisions racionals. Si una persona se sent incòmoda amb les matemàtiques, això pot limitar-la en camps que no sembla que hi estiguin directament relacionats, com les ciències socials, l’economia o fins i tot la filosofia i l’art. En la vida quotidiana, tots utilitzem matemàtiques, ja sigui per gestionar una economia domèstica, entendre notícies amb estadístiques o planificar horaris. Per això ens preocupa quan proves internacionals com les TIMSS ja assenyalen una diferència molt significativa segons el gènere a quart de primària.

Quan em pregunto què passa amb les nenes, no puc evitar mirar enrere, a la meva història personal. ¿Què em va marcar?, ¿és només qüestió de sort?, ¿quins van ser els meus referents? Vaig créixer en un poble de les Terres de Ponent, on sempre veus el campanar del poble veí i saps que no estàs sol i que hi ha un món més enllà. Podríem parlar potser d’un doble sostre de vidre. Recordo molt una mestra d’EGB, que ara equivaldria a primària i 1r i 2n d’ESO, que ens donava classe de matemàtiques i llengua. Potser això em va ajudar a veure-ho sempre relacionat. De fet, vaig aprendre a resoldre equacions al mateix temps que recitava La vaca cega.

Al meu voltant no tenia referents universitaris, no vaig poder disfrutar d’oportunitats que existeixen ara com la prova Cangur, ni sabia que existien les olimpíades. Potser em va influir que tinc una germana un curs més gran. Quan ella preguntava coses a casa i, sobretot, quan el meu pare les hi explicava, jo ho trobava superinteressant. Els mestres de l’escola i les meves companyes creien en mi, i a mi m’encantava resoldre els seus dubtes i explicar-los exercicis perquè entenguessin millor els conceptes. També recordo un dia en què em vaig enfadar quan una amiga em va dir, a l’entrar en un examen: «No he estudiat gaire, però ¿oi que m’ajudaràs?». Hi havia un doble aspecte: em molestava que es recolzés en mi i no fes l’esforç, i també em feia pena que llancés la tovallola.

Es parla molt de la síndrome de la impostora. No sé reconèixer si em passa a mi, però crec que, malgrat tenir les mateixes capacitats i coneixements, moltes dones dubtem de les nostres habilitats, ens excusem i creiem que no som prou bones, mentre admirem molt altres persones. En canvi, hi ha companys que sovint assumeixen la seva pròpia competència amb més naturalitat.

El problema no és que les nenes tinguin menys capacitat per a les matemàtiques, sinó que, sovint, reben menys estímuls per sentir-se còmodes en aquest àmbit. La falta de confiança i la por d’equivocar-se poden portar-les a renunciar abans d’intentar-ho. Aquest fenomen, documentat per nombroses investigacions, no només afecta l’elecció d’estudis superiors, sinó que també condiciona la seva llibertat d’elecció i la seva relació amb el coneixement.

Notícies relacionades

«Ens han venut la ciència com una cosa poc interessant i motivadora»

«Sempre hem pensat que els homes són més brillants»

És necessari actuar des de diverses perspectives: oferir referents femenins en matemàtiques i àmbits relacionats, fomentar metodologies d’aprenentatge que potenciïn la confiança, respectant ritmes i estratègies diverses. Fa falta més reflexió i estudis des d’una perspectiva de gènere. És imprescindible trencar amb els estereotips que associen les matemàtiques amb genialitats inaccessibles. Hem d’apostar per més accions i una millor educació matemàtica bàsica per a tothom, de manera que totes les persones se sentin lliures i capaces de comprendre aquest llenguatge fonamental.

Hem de reflexionar sobre com garantir que ningú renunciï a les matemàtiques per por o inseguretat. Només quan tota la ciutadania se senti còmoda amb les matemàtiques podrem dir que realment hem avançat cap a una societat més igualitària i lliure.