«Les noies ens les roben ràpid, no només per ser dones, sinó perquè són bones»

Elisabet Golobardes (Barcelona, 1967) és un referent en el món de la Intel·ligència Artificial. Vicerectora d’Ordenació i Qualitat Acadèmica i coordinadora de la universitat digital de la URL, continua impartint classes i dirigeix tesis doctorals. Explica que el que l’apassiona és aplicar la IA a la Medicina i alerta del risc del mal ús de les tecnologies. Li preguntem sobre les vocacions STEM i la bretxa de gènere en un món laboral històricament molt masculinitzat.

¿D’on sorgeix la seva vocació per la tecnologia?

Des que tinc ús de raó, des de petita, m’agradaven tant les paraules com la Lluna. Quan vaig descobrir els apariats –des dels 8 anys que escric poesia– i, alhora, quan vaig tenir noció de l’Univers vaig decidir que volia ser astronauta. Però en aquell moment havia d’anar a París a estudiar Aeronàutica i la meva mare em va convèncer perquè fes Informàtica perquè era el futur. No sé com la meva mare era tan visionària en aquell moment. Em dedico a la informàtica i a la IA en part gràcies a la meva mare però la meva vocació original era ser astronauta.

En el seu cas va rebre l’impuls de la seva mare però, ¿com arriba una nena o una adolescent a interessar-se per la Informàtica?

La veritat és que em sorprèn que no hi arribin. Fa molts anys que ens fem aquesta pregunta. A casa meva som cinc germanes, tres som enginyeres i, per tant, jo mai he entès per què no volen estudiar una enginyeria. Crec que justament les que tenen un perfil molt d’enginyer són, en molts casos, les noies més que els nois perquè són persones que estan molt acostumades a resoldre problemes contínuament.

Durant els estudis, encara eren majoria els companys homes a les aules. ¿Això la va condicionar d’alguna manera?

No. Sempre he estat amb més nois que noies a classe. A la facultat d’Informàtica, quan vaig començar a estudiar la llicenciatura a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Barcelona, va ser l’època en què vam arribar a ser més noies a classe, un 20% en aquell moment, i no em va condicionar. Però sí que és veritat que després, quan puges cap a dalt, vas veient que no tens les mateixes oportunitats, tot i que d’una forma molt subtil.

¿Com creu que s’hauria d’incentivar que les dones joves apostin per les carreres més tècniques?

El que diem totes: normalitzant les diferents professions. I el primer lloc on s’ha de fer és a casa. Si normalitzem que qualsevol dona pot ser enginyera, periodista o metge, els nens i nenes no tindran cap dubte a l’hora d’elegir. És un tema d’abast social. I crec que pot ser un perill si només ho expliquem a les nenes, ho hem d’explicar als nens i nenes perquè vegin que és cosa de tots.

El biaix de gènere ha influït històricament en l’elecció de les professions que exerceixen les dones. ¿Creu que encara és així?

Sí, però jo crec que el biaix de gènere no és només amb les dones científiques. Arriba un moment en què has de decidir si segueixes amb la carrera professional o ets mare –suposant que vulguis ser-ne–. I en aquests moments és molt difícil compaginar-ho. I tot i que ara, amb les baixes de paternitat, la cosa s’ha igualat més, la responsabilitat continua sent de la dona. Crec que el problema de les científiques és el problema de les no científiques, en aquest cas. Dins del món científic m’atreviria a dir que hi ha més igualtat de gènere, que hi ha menys bretxa. Almenys això és el que jo percebo entre els meus alumnes i companys. El problema és arribar, però les que arriben sí que conviuen en bastanta igualtat.

¿Creu que les dones aporten una visió diferent de la seva professió? ¿Existeixen valors i actituds diferents segons el gènere?

Crec que els grups de treball multidisciplinaris funcionen millor: amb edats diverses i, òbviament, diferents sexes. No és només el sexe d’una dona sinó que jo també estic en contra de l’edatisme. Perquè cada persona aporta una mirada diferent quan es vol resoldre un problema. Però crec també que les dones tenim una mirada diferent perquè ja biològicament som diferents. Emocionalment parlant, som més intel·ligents que la majoria dels homes i, per tant, hi ha molts conflictes que crec que els sabem resoldre millor.

Personalment, des de la càtedra, ¿ha vist una evolució entre l’alumnat en relació amb els rols de gènere?

Hi ha molt poques noies que arriben fins aquí. Hi ha hagut cursos en els quals no hi havia noies, i això és preocupant. Les que arriben solen ser molt bones perquè són persones que realment volen desenvolupar aquesta professió i, malgrat que tothom els deia «no facis una cosa friqui», ho estan fent i acostumen a ser dones molt brillants, fins al punt que hi ha empreses que em diuen que voldrien contractar més noies, però que no les troben. I quan hi ha una noia ens la roben ràpid, no només perquè sigui noia, sinó perquè és bona. Dit això, entre els seus companys no hi ha diferència, no hi ha masclisme. Entre els joves a classe, treballant, es respecta el reconeixement que en té cada un.

Actualment ningú discuteix que la IA serà clau en un futur. ¿Vostè quan ho va saber?

L’any 85, quan vaig començar la carrera d’Informàtica a la UPC, el pla d’estudis era molt innovador i vaig configurar tota la meva carrera per poder realitzar l’assignatura d’IA. La meva tesi la vaig fer sobre IA i recordo que en aquell moment si deies que feies IA et miraven com volent dir: «tu estàs malament del cap». I tota la vida que faig el mateix. No han canviat els problemes, el que ha canviat és la tecnologia que tenim, una tecnologia millor que ens permet atacar problemes més massius, amb més dades i més potents.

¿Quin seria el seu objectiu a curt o mitjà termini?

Ara la IA ha passat a ser un hype’ una paraula de moda, i això em preocupa terriblement perquè la gent en fa un mal ús i es creu constructora quan no ho és. El meu objectiu és que es faci un bon ús de la IA, i ho explicaré a tots els fòrums on pugui anar a explicar-ho. Em preocupa molt situar la IA com a eina per fer un món millor, no com a eina per fer disbarats.

Notícies relacionades

Cal trencar l’estigma que allunya les nenes d’aquest llenguatge universal

«Ens han venut la ciència com una cosa poc interessant i motivadora»

Amb tot aquest recorregut, ¿ha arribat finalment a la Lluna?

No, no hi he arribat, i el que he après amb els anys és a disfrutar del camí. L’objectiu només fa de brúixola. Si arribés a la Lluna suposo que després voldria arribar a Mart (rialles). Però per primera vegada a la meva vida estic en pau i disfrutant del camí.