Els rànquings no són fiables: com buscar la millor escola per al teu fill

Cap dels experts consultats per aquest diari recomanen a les famílies que acudeixin als rànquings d’escoles. Són còmodes perquè es troben fàcilment a internet, però no són una font fiable. «Són contradictoris i incomplets perquè, en molts casos, les dades són oficialment confidencials. Per exemple, les notes», explica Ricardo Arana, professor durant 38 anys, divulgador i exresponsable sindical. En la mateixa línia, Luis Lizasoain, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació i investigador especialitzat en Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació, afegeix que moltes llistes no especifiquen els criteris per classificar els centres i que, curiosament, les primeres posicions sempre estan copades per concertades i privades. «Em sembla una mala iniciativa. Algú s’imagina un rànquing de centres de salut?», critica. Al tercer expert consultat, Lucas Gortazar, director de l’àrea d’educació del centre de Polítiques Econòmiques d’ESADE (ESADEEcPol), també li sembla sospitosa l’escassa presència de l’escola pública en aquestes llistes, malgrat suposar el 70% de la xarxa. L’investigador i coautor d’«Educación universal» assegura que els rànquings no són bona idea, però matisa que l’opacitat tampoc. «Genera alarma i es converteix en una competició», remarca Gortazar, que demana més transparència per part de les administracions públiques i un sistema fiable més complet i menys conflictiu. Per exemple, el mètode dels semàfors escolars d’Itàlia.

Per buscar un bon col·le, el primer pas és localitzar els més propers al domicili. «La proximitat és important perquè fomenta la cohesió social i facilita la conciliació», subratlla Gortazar. La proximitat és, efectivament, un avantatge organitzatiu que fa que la vida sigui una mica més fàcil. Especialment al principi de la vida escolar, atesa l’alta freqüència amb què els nens es posen malalts i les famílies han de fer malabars per anar a buscar-los o portar-los al centre de salut. Arana afegeix que, a més, la vida social és més rica quan l’escola és a prop: «Per al teu fill és molt millor que els seus amics visquin a dues illes i no a diversos quilòmetres».

Un factor important en la recerca de col·le és que sigui públic. Malgrat que moltes famílies volen que els seus fills i filles estiguin amb nens i nenes del seu mateix perfil social, Lizasoain posa en valor «l’enorme riquesa» que aporta tenir companys els pares i mares dels quals tinguin molts i diversos perfils professionals, ja siguin cirurgianes, obrers, advocades o forners. Aquesta diversitat es dona, especialment, a la xarxa púbica. El professor de la Universitat del País Basc fins al 2018 matisa que l’homogeneïtat o la segregació –ja sigui per dalt (elevada cota econòmica i social) o per baix (escassa cota econòmica)– no és bona companya de viatge en l’escolarització. «Jo, com a pare, no apostaria per un centre que té el 85% d’alumnes d’alt nivell socioeconòmic o el mateix percentatge de baix nivell. La segregació escolar és una responsabilitat de les administracions, però té moltes ramificacions, inclosa l’urbanisme. Mentre els barris estiguin segregats les escoles també ho estaran», critica. «En la vida ens relacionem amb molta gent i això enriqueix. La millor opció és una escola diversa i que s’acosti a la realitat de la societat, sense guetos de cap tipus», conclou Arana.

Totes les famílies volen una bona escola per als seus fills, però ¿què significa això? El professor Lizasoain, que es dedica recórrer centres per tot Espanya i Amèrica Llatina per investigar què funciona i què no funciona a les aules, aclareix dubtes i aclareix que una escola eficaç és aquella que «activa tots els recursos materials i professionals per aconseguir el màxim aprenentatge sense deixar ningú enrere i per sobre dels recursos socioculturals de l’alumnat». Els tres experts asseguren que la pregunta fonamental que les famílies han de fer en una escola abans d’apostar per ella és la següent: «¿Què feu quan els nanos van bé i quan no van bé?». Arana matisa que l’escolarització poques vegades és lineal. «Potser la teva filla comença amb bons resultats però passen els cursos, li passa alguna cosa, el que sigui, i el seu rendiment baixa. Què farà el claustre en el primer cas i en el segon és el que cal esbrinar», remarca.

Excepte en comptades excepcions, poques famílies escullen escola per afinitat ideològica. El que sí que interessa és el projecte pedagògic, un aspecte fonamental de la vida escolar però difícil d’esbrinar en les jornades de portes obertes. «No sé si un centre és bo o dolent entrant a la seva web. Tots poden tenir bona pinta. A més, sobre el paper tot se sosté. Però ¿com és, de veritat, el projecte pedagògic?», es pregunta Gortazar, que torna a reclamar més transparència per part de les administracions educatives. L’investigador anima les famílies a aprofitar les jornades de portes obertes per expressar aquest dubte directament a les direccions i el claustre. «Els que tenen un pla estan més disposats a contestar. Això ja dona moltes pistes», afegeix. El professor Arana destaca que si alguna direcció escolar ven un sistema molt innovador, les famílies han de preguntar per què i per a què. «Innovar per innovar no suposa cap avantatge. Si t’expliquen que treballen per projectes (majoritaris a primària, no a secundària) la qüestió fonamental és per a què i amb quin objectiu», afegeix.

Més enllà de qüestions evidents, com les instal·lacions, el servei de menjador i les extraescolars, un claustre de professors estable i que treballi en equip és una bona pista per a les famílies. Lizasoain també recorda que cal no fiar-se de cap direcció escolar que digui obertament que al seu centre no hi ha ‘bullying’ sinó d’aquella que reveli obertament quin pla o protocol específic tenen per descobrir casos d’assetjament, encarar-los i resoldre’ls.