Els joves adults que viuen en parella cauen a la meitat en 50 anys

S’ha escrit molt d’un temps cap aquí sobre les dificultats d’establir vincles afectius avui dia. És clar que les aplicacions de cites han viscut d’inocular aquesta ansietat que a un clic sempre hi pot haver «algú millor». Però més enllà de les relacions exprés i la seva promesa de novetat, des de joves fins a psicòlegs i demògrafs apunten que alguna cosa s’està esqueixant en les relacions heterosexuals. Les persones que participen en aquest reportatge parlen d’una certa «misèria emocional». D’un «desacord permanent». D’«abúlia sentimental». De fet, hi ha dos conceptes que es mouen en investigacions acadèmiques, pòdcasts, revistes i ficcions i altres artefactes de la cultura pop: la crisi de l’heterosexualitat i l’heteropessimisme.

Heteropessimisme és una paraula que va encunyar la investigadora Asa Seresin de la Universitat de Pensilvània i que va definir com a «rebuig a l’heterosexualitat, almenys en l’àmbit discursiu, expressat en forma de penediment, vergonya o desesperança després d’haver tingut relacions d’aquest tipus». I tot i que aquest corriment de terres és transversal –l’estat d’ànim protagonitza tota mena de mems en la internet LGTBI, en què les relacions se solen construir des d’altres llocs i rols–, sembla que el canvi s’està forjant de manera especialment significativa entre els joves adults.

«No ens estem entenent»

Les dades hi són. Segons un estudi de Funcas del gener, només un de cada tres joves d’entre 30 i 35 anys viu en parella, quan als anys 70 aquest percentatge arribava al 80%. El 2018, un altre informe ja apuntava que un de cada cinc menors de 39 anys no ha viscut mai en parella. Sens dubte, l’emancipació tardana i les dificultats en l’accés a la vivenda són un factor clau d’aquesta tendència. Però no són els únics. «Vivim una crisi d’habitatge i també d’heterosexualitat: és clar que homes i dones no ens estem entenent», afirma l’Emma, de 30 anys.

La psicòloga clínica Carme Sánchez Martín obre el focus. «Més enllà de les relacions d’un sol ús que fomenten les aplicacions de cites, a aquestes edats hi està havent un canvi en les relacions: hi ha més diversitat sexual, s’està trencant el mandat de la parella i, sobretot, hi ha moltes dones amb expectatives que les seves mares no es van ni plantejar, cosa que és molt positiva», apunta.

«Tot i que sí que hi ha homes que s’estan posant les piles, també n’hi ha molts d’altres que no acaben d’entendre els nous temps o s’irriten contra la igualtat: d’aquí precisament neix aquesta bretxa, aquest no entendre’s». I després tenim l’anomenat dèficit masculí: hi ha més dones que homes amb estudis superiors, de manera que les dones que vulguin parelles igualitàries en formació cada vegada ho tindran més difícil.

Sánchez Martín dissenteix de la paraula heteropessimisme perquè entén que la fatalitat no explica els grans canvis socials –«abans, la dependència econòmica sovint feia mantenir les dones en relacions no desitjades o abusives»– que ens han portat fins aquí. Però sí que considera que «aquest desacord» batega darrere d’estudis com el del centre d’investigacions Pew, que apunta que la meitat dels adults solters van deixar de buscar una relació l’últim any.

L’Emma afirma que percep aquesta crisi «tant en la seva esfera personal com entre les amigues: no és que hagis tingut mala sort, sinó que en això hi ha una cosa estructural». «Costa molt trobar homes que no se sentin intimidats per dones que treballen, que són independents i a qui els va bé la vida». Fins i tot els homes que s’allunyen del típic noi gamberrot, afirma, no acaben de fer una feina d’arrel i «reprodueixen els mateixos patrons de tota la vida». «Ara tots diuen: ‘Anem fluint’, però no deixen de ser eufemismes per portar-se malament i no haver-se de justificar».

«Ells no han canviat»

Per a la Meritxell, de 31 anys, un factor clau és que la seva generació va créixer als anys 90 i 2000, «quan la misogínia i la sexualització estaven absolutament naturalitzades». «Nosaltres, als 20 anys, vam conèixer el feminisme, però ells se n’han quedat bastant al marge. I crec que molts tenen por d’estimar perquè potser han tingut desenganys i no han entès què estaven fent malament, quins límits havien transgredit o quines causes hi havia darrere de la ruptura». Ella diu que ara manté «relacions simples»: «Diguem que més sexuals que afectives».

A l’altre costat de l’equació també s’hi escampa el malestar. «Molts dels meus col·legues es limiten a dir que el mercat és fatal –explica l’Óscar, de 32 anys–. Sento que molts de nosaltres no hem canviat i que tampoc ens adonem que les dones als 20 anys no tenen les mateixes expectatives que als 30. A més, crec que, en el fons, hi ha una certa por de no estar a l’altura d’una dona formada i independent».

En canvi, l’Alejandro, de 32 anys, sent que sovint una simple conversa es converteix en un camp de mines. «Tinc amigues que a la mínima que preguntes alguna cosa o dones una opinió ja et tracten de mascle ibèric. I amics que, més que els seus pares, es comporten gairebé com els seus avis. El que és clar és que les relacions han canviat molt i que has de revisar-te i aprendre».

Sigui com sigui, «la solteria és un fenomen global que no recularà», apunta l’investigador del Centre d’Estudis Demogràfics Diederik Boertien. I els seus reptes són múltiples. Per exemple, l’impacte que tindrà en la fecunditat. En l’envelliment, ja que una part de les cures les fa la parella. En la bretxa laboral, que continua penalitzant les dones. I en les dificultats del dia a dia, ja que «tot continua pensat per a la parella i la família tradicional i no estem preparats per a aquestes noves realitats», afegeix.

Efectes en l’habitatge

Els seus efectes també són evidents en l’habitatge. La demanda més gran de cases unipersonals afegeix i afegirà més tensió al mercat immobiliari, sobretot en zones amb preus ja alts. Fins i tot, apunta Boertien, aquesta nova demografia també està cridada a reconfigurar el disseny urbà. «A Barcelona no hi ha gaire més espai per construir, així que una de les sortides podria passar per dividir pisos, perquè necessitarem més llars o, més enllà de compartir habitatge, inventar noves formes de convivència no només entre els joves», afegeix.

Notícies relacionades

Divuit anys esperant la prestació per dependència

El Govern estudia liquidar les ajudes dels que van morir en llista d’espera

On no es veuen canvis significatius és en les relacions interpersonals. De fet, Bernat Escudero –que ha treballat en tallers de masculinitats alternatives– apunta cap a un lloc incòmode. «És cert que les dones emancipades no estan trobant homes igualitaris, que n’hi ha, tot i que no en la mateixa proporció –explica–. Però també cal tenir en compte que intervenir en aquest àmbit, treballar en favor del canvi, s’ha posat més difícil amb totes aquestes figures, de Trump i Musk a Milei, que reforcen i justifiquen des d’aquest efecte rebot davant l’avenç de la igualtat fins a la misogínia i el negacionisme de la violència de gènere».

«Jo he trencat amb la mateixa concepció de l’amor –apunta l’Emma–. Tinc assumit, i ho celebro, que el gran amor de la meva vida no serà una parella, sinó que ja ho estan sent les meves amistats i la gent que m’estima».