"El ‘bullying’ i la violència masclista són dues formes del mateix model social"

¿Per què es dediquen a assetjar els assetjadors?

Perquè volen exercir el poder sotmetent a qui perceben que és més feble. Si ho aconsegueixen, solen reincidir. Però si comproven que només poden obtenir poder de manera positiva, l’assetjament sol cessar. Amb certa freqüència, els assetjadors tenen dificultats per aconseguir protagonisme positiu i no es relacionen gaire bé amb les figures d’autoritat. La manera més fàcil d’exercir el domini que busquen és triar la víctima més indefensa. És un exemple d’un model ancestral terrible en el qual el domini s’exerceix abusant d’una altra persona.

Igual que la violència masclista.

Exactament. Tant l’una com l’altra són amenaces gravíssimes per als drets humans. Són dues formes d’un mateix model social i solen estar relacionades. Per això és bona idea prevenir l’assetjament escolar i la violència de gènere alhora, com proposen les Nacions Unides.

No tot és bullying. ¿Quines condicions s’han de donar perquè una conducta ho sigui?

La traducció literal de bullying és fatxenderia, que es caracteritza per un anomenat desequilibri de poder. A més, es porta a terme amb la intenció de fer mal. És greu perquè es repeteix i perquè la víctima pateix una violència dolorosa i no pot fer res per evitar-la. Pot demanar ajuda, sí, però el sistema ha d’intervenir. L’assetjament sol cessar quan això passa i s’impedeix que l’esbirro aconsegueixi poder amb la violència facilitant-li alternatives positives per aconseguir poder o sentir-se bé i popular.

¿Quin ha de ser el paper de la família davant aquesta situació?

Totes haurien de parlar amb els fills i les filles de l’assetjament escolar i d’altres formes d’agressions. Ajudar-los a rebutjar els conflictes, a intervenir des del primer senyal per aturar-los i a ensenyar a resoldre’ls sense l’ús de la violència. Transmetre’ls la confiança que si tenen un problema estem disponibles per ajudar. El 70% dels alumnes responen que, a casa seva, hi ha la posició més contundent de rebuig de l’assetjament. A l’altre extrem, el 4% asseguren que no hi donen importància o diuen que això ha passat sempre i que és una cosa normal, una situació que incrementa el risc d’exercir assetjament o donar suport als que l’exerceixen.

Hi ha pares que, malauradament, reconeixen que s’estimen més que els seus fills siguin assetjadors que no pas que hagin de patir assetjaments.

Increïble. Segons el nostre estudi, els assetjadors solen tenir una tendència molt forta a conductes antisocials per sentir-se importants. Una d’elles és el bullying, però n’hi ha d’altres. Per exemple, la violència contra les dones o el tracte desafiador cap als professors i altres figures d’autoritat de la família. També poden usar la violència contra si mateixos com una manera d’exercir poder. El nostre estudi revela que el 17% dels assetjadors (i el 20% de les víctimes) reconeixen que han intentat llevar-se la vida alguna vegada. Fan falta molts més recursos de prevenció en salut mental, dins i fora dels centres escolars.

¿Creu que el Govern i les comunitats es prenen seriosament la violència a les aules?

Se la prenen seriosament i estan prenent mesures encertades que donen resultats, però fa falta incrementar-les i millorar-ne l’eficàcia. En el nostre estudi vam veure que el 80% dels alumnes va reconèixer haver treballat des de les aules sobre què és l’assetjament i què s’ha de fer per detenir-lo i el 85% també van treballar sobre els riscos d’internet i les xarxes socials. Les dues mesures redueixen el risc d’assetjament o ciberassetjament. Funcionen, tot i que no garanteixen una protecció absoluta. Cal estendre-les al cent per cent dels alumnes, avaluar-les i millorar-ne l’eficàcia. Hem d’empoderar les escoles i els professors perquè puguin assumir el que ara els demanem: ni més ni menys que canviïn la societat, aquest model ancestral de domini i submissió que es reprodueix en l’assetjament. Els hem de donar prou recursos per a un objectiu tan ambiciós.

Els professors al·leguen que és molt difícil localitzar casos en llocs com l’institut.

A secundària, l’objectiu tradicional dels professors era ensenyar una matèria específica en un horari concret. Avui els demanem objectius molt més ambiciosos, com ara millorar l’aprenentatge a través de la cooperació entre estudiants, de manera que és més probable que alguns senyals d’assetjament apareguin a l’aula i sigui més fàcil que els docents els detectin. Per exemple, una broma desagradable, una humiliació, una exclusió o una conducta despectiva. Si intervenim davant aquest primer senyal, que encara no és assetjament, no anirà a més. Amb les classes tradicionals, en què el professor explica una lliçó i els alumnes prenen nota, és més complicat detectar-lo.

La meitat dels estudiants que pateixen bullying asseguren que el seu aspecte físic (sobretot, en les noies) és el motiu de les agressions. Un altre factor de risc és tenir alguna dificultat d’aprenentatge o diversitat funcional.

La principal condició de risc de victimització és ser percebut com a feble o diferent. Per això els col·lectius que pateixen estigmatització en el conjunt de la societat tenen més risc de patir assetjament. La prevenció de l’assetjament escolar ha d’incloure un tractament proactiu de respecte a diferents tipus de diversitat ensenyant a detectar i a rebutjar els discursos d’odi que poden conduir a la violència.

Notícies relacionades

Un 93% dels trens de la Cerdanya incompleix l'horari

Apareixen noves acusacions contra el monitor evangelista per abús sexual: «Va utilitzar la meva innocència i encara no sé com afrontar-ho»

Callar només empitjora les coses. ¿Com podem animar les víctimes a trencar el silenci?

Transmetent-los seguretat. En el model domini-submissió, l’esbirro pot sentir-se un heroi; la víctima, culpable i amb por i, fins i tot, pensant que demanar ajuda és estigmatitzador. El sexisme pot incrementar aquest risc entre els nois, al prohibir-los demanar ajuda. Als homes els costa bastant més sol·licitar suport. Per això, tant a Espanya com a la resta de la UE, per cada dona que se suïcida hi ha tres homes que ho fan. Hem de crear una cultura diferent en què les víctimes sàpiguen que no són culpables de la violència i que el sistema les recolzarà.