Dins del ‘banc’ de les dones subsaharianes a Catalunya: «És la nostra única manera de tenir llibertat econòmica i emprendre»

L’escena es repeteix en desenes de pobles i ciutats de Catalunya, on les dones migrants utilitzen mètodes ancestrals per recaptar diners. «Sense haver de demanar perdó ni permís, ens ajudem entre nosaltres», insisteix Ndir.

Aquesta pràctica existeix a cada municipi on hi ha una mínima diàspora subsahariana. És la tontina, el mètode tradicional amb què les dones africanes han pogut emprendre tota mena de projectes. Cada grup pacta aportar certa quantitat pactada de diners una vegada al mes durant un temps determinat. I cada mes, una persona diferent del grup es queda amb els diners que aporten totes.

«Abans era un banc de temps, ara ho fem amb diners», explica N’Dir, que afegeix que elles són les que ho fan perquè, al seu país, són les dones les que s’encarreguen de la gestió dels diners familiars. «Hi ha tontines de 10 euros al mes i de fins a 2.000 euros al mes. També hi ha tontines de joies, de roba... del que et puguis imaginar», segueix Rama Bah, una altra participant. «També fem la ‘jambra’, que funciona igual però cada una aporta el que pot, la quantitat no està pactada», explica Ndir.

Com demanar un crèdit

«L’important és que es fomenta l’estalvi. És a dir, tu podries guardar per tu aquests 10, 20 o 50 euros al mes i amb temps podries arribar a obtenir els mateixos diners. Però això no passa, perquè segurament aquests ara els gastaries abans. D’aquesta manera aconsegueixes grans quantitats de diners que no tens en el moment. És com demanar un crèdit», explica Abdulaye Fall, demògraf i impulsor del banc informal de la diàspora subsahariana a Catalunya.

«Per a nosaltres aquest tipus de gestió és imprescindible. Aquí hi ha dones en situació irregular, dones que tenen sous molt baixos i treballen en cuines, fent trenes, venent a la platja o les que els bancs no els presten diners.Moltes no poden ni tan sols obrir un compte bancari perquè no tenen DNI ni NIE. Si volem emprendre, si volem fer coses i ser autònomes, aquesta és la nostra única manera d’aconseguir-ho», prossegueix Ndir.

A diferència d’iniciatives similars, aquesta trobada econòmica mensual de la diàspora subsahariana al Besòs que va començar amb la tontina ha fet un pas més enllà. Aquestes dones han creat un banc entre elles. EL PERIÓDICO l’ha pogut visitar.

¿Com funciona el banc? Primer, les dones que gestionen el banc, que són una junta rotatòria, s’asseuen en una taula central. Una d’elles porta la caixa, amb tots els diners en efectiu, que ha guardat a casa. Una altra porta la clau, i una tercera treu una llibreta. Les envolten la resta de participants, de totes les edats. En aquesta trobada hi participen 68 dones. Qui falta ho ha de justificar, i qui arriba tard, paga una multa. A l’arribar, cada dona abona la quota d’un euro de participació. I després, comença el recompte.

Mentre una compta els bitllets, hi ha qui treu termos de te, llet especiada amb menta o dolços típics senegalesos. Es besen, s’abracen i xerren fins que sona una campana. «Tenim 14.600 euros», anuncia una d’elles en wòlof, llengua parlada al Senegal. Són els mateixos diners que van deixar en l’última reunió: els números quadren.

Aquí comença el moment d’omplir la caixa. Qui vol, s’aixeca i aporta el seu estalvi. Algunes donen 10 euros, d’altres 100. «Tenim un recompte de quants diners ha posat cada una. Les de la junta ho anoten i després ho actualitzaran en una aplicació mòbil que utilitzem», segueix Ndir. A través de la plataforma Winkomun, cada dona veu quants diners ha aportat i quant deu.

El préstec

Una vegada s’han fet totes les aportacions mensuals, arriba el moment decisiu. Torna a sonar la campana i arriba la pregunta: «¿Qui vol diners?». Ràpidament s’aixeca Ndeye Gueye, presidenta de l’associació Cha Kanam (Mujeres Adelante) del barri del Besòs i laprimera africana al capdavant d’una ferralleria a Barcelona. «Necessito 2.000 euros», demana. Ella només n’ha aportat 600 euros al banc. Per arribar als diners que necessita, li falten 1.400 euros. «¿Tens avals?»,li pregunten. Tres dones, que entre elles sumen 1.400 euros en les seves aportacions a la caixa comuna, són l’aval de Ndeye i donen el vistiplau. En pocs minuts, Ndeye sosté el feix de bitllets. «Els necessito per a l’empresa, per poder comprar ferralla», explicarà més tard. En un any ho ha de tornar tot.

Ndeye diu que sense la tontina no hauria aconseguit obrir el seu negoci. No és l’única. «Jo vaig demanar mil euros a l’estiu i estic a punt de tornar-los, cada mes dono 105 euros», explica Adama Faye. Aquesta dona, de 65 anys, va arribar a Barcelona en els 90. Va obrir un restaurant de menjar africà al carrer Escudellers, però el 2017 el va haver de tancar. «Si no tens feina, ningú et dona un crèdit», segueix. Des d’aleshores treballa en residències d’avis, però té un projecte de negoci. «Vaig demanar els mil euros i vaig anar al Senegal. Allà vaig comprar moltíssim peix sec i fumat i el venc a Barcelona i Navarra durant l’any», segueix. Amb aquest negoci manté la seva família. «Les dones necessitem tenir els nostres propis diners», insisteix la dona, que diu que mai ha volgut recórrer als serveis socials.

Una casa pròpia contra els abusos

Si no fos per aquest banc informal, Aissatou Diallo tampoc hauria pogut obrir fa cinc anys l’Associació Humanitària contra l’Ablació de la Dona Africana (AHCAMA). «Si no, seria impossible realitzar el projecte», segueix la guineana. «Jo vaig obrir una botiga a Dakar i després una altra a Barcelona», comparteix Nene Camara, ja jubilada.

«Jo m’he pogut comprar un terreny al Senegal i anar-hi de vacances amb la meva filla», afegeix la seva filla Rama Bah. Ella forma part d’un grup de 21 dones subsaharianes a Catalunya que han comprat juntes 21 terrenys al Senegal amb la intenció de construir-se cadascuna casa seva. Ho van fer amb una tontina que, al llarg d’un any, els va permetre estalviar els diners per fer la compra conjunta.

«Necessitàvem la nostra pròpia casa, el nostre propi espai, per protegir la nostra família. Quan anem al nostre país durant les vacances i ens quedem a casa de les famílies dels nostres marits, es produeixen abusos», explica la Ndaie. Aquest últim any, la Ndir ha aconseguit viatjar a la Meca i comprar una ambulància per a la comunitat del seu poble.

Aquest banc assembleari, que està present en altres ciutats a Catalunya com Girona, Vilafranca, Vic o Lleida, es va iniciar el 2017 amb el projecte de Comunitats Autofinançades que va impulsar Faye. El projecte va acabar, però algunes dones l’han mantingut. Vuit anys després, al Besòs no hi ha hagut ni un cas de morositat.

«És un tema de confiança. Si algú no torna els diners, no tornarà a participar en cap activitat així, aquí ni enlloc», segueix Ndir. Tampoc és estrany que en aquest grup la taxa de dones divorciades superi la mitjana. Les no divorciades, per la seva banda, senten que a casa les tenen més en compte perquè aporten més diners que les seves parelles.

Portar-ho de tornada

En el cas del Besòs, la fundació La Caixa va donar 30.000 euros a fons perdut per arrencar el projecte. Va ser fonamental per poder començar a notar els efectes d’aquest sistema de forma ràpida. «És el que cal fer a l’Àfrica si volem ajudar l’economia local. Financem les tontines que ja existeixen. Que les dones puguin emprendre, tirar endavant els seus negocis... així les mares no necessitarien que els seus fills migressin a Europa ni tampoc dependrien de les oenagés o de la suposada solidaritat blanca», insisteix Ndir, que ha repetit per activa i per passiva aquesta idea al Fons Català de Cooperació, per ara sense èxit.

Notícies relacionades

Un de cada tres menors catalans pateixen sobrepès o obesitat

"El que més impacta és la seva baixa autoestima"

Tres hores després d’obrir la caixa, les dones continuen compartint el te i xerrant dels seus problemes i projectes. Bah obre una maleta i desplega acolorides teles que aprofita per vendre. Faye reparteix el peix fumat a diverses dones que l’hi demanen, previ pagament. El que abans era un banc, ara és un mercat. I s’allargarà més enllà de l’hora de sopar.

«A qui pensin que les dones immigrants som unes pobretes que necessitem ajuda... que sàpiguen que no és veritat. Som emprenedores, sabem i podem tirar endavant, tenim moltes capacitats. L’únic problema és que ho hem de fer des dels marges», insisteix Ndir.