David Bueno: "Hi ha pares que volen més matemàtiques en comptes de teatre: és un error"
En el sistema educatiu, les arts són un simple complement i s’anomenen, despectivament, assignatures maria. ¿Per què?
Correspon a la visió que l’educació ha de servir per formar professionals competents i competitius. És clar que ha de servir per a això, però també per a més coses. L’educació pública i universal ha de tenir com a funció formar persones crítiques, reflexives i empoderades. Això només s’aconsegueix si treballem el cervell de manera global, no sectorial. Si només estudies ciències, et perds tota la plasticitat que et brinden la resta d’activitats. Si només estudies arts, et perds el que et dona la ciència. No proposo que a l’escola siguin tot arts, sinó valorar-les com un actiu molt important. Hem d’ensenyar matemàtiques i llengua, però també cal valorar les arts pel gran potencial que tenen a l’hora de contribuir a un cervell obert, flexible i adaptable.
No cap tot en l’horari escolar.
Sí, no hi ha temps. Tot i això, sí que podem incloure petites activitats artístiques en les assignatures de ciències. A tercer d’ESO s’estudia biologia cel·lular, així que es pot proposar als alumnes que imaginin, o busquin a YouTube, com seria una música i una dansa per representar el moviment dels components d’una cèl·lula. Això és art perquè inclou música i moviment corporal i, a més, permet saber més biologia.
Hi ha famílies que prefereixen que el seu fill sigui biòleg o arquitecte abans que músic o pintor. ¿S’equivoquen?
No hem de condicionar el seu futur sinó oferir les màximes oportunitats perquè escullin. ¿Quants escriptors hi ha que han estudiat enginyeria o medicina? Conec uns quants guionistes de televisió que són biòlegs. La ciència els agradava, però els seus instints, desitjos i plaer estaven en una altra banda.
Les escoles no són les úniques que arraconen les arts. No hi ha gaires famílies que vagin a un museu un dissabte al matí.
Marginar aquestes activitats és un desencert. En molts centres educatius em trobo pares que demanen que s’imparteixin més classes de matemàtiques a costa de no tenir, per exemple, teatre. És un error. El teatre és importantíssim per als nois i les noies perquè els permet empatitzar amb els companys i millorar la memòria. Han de tenir contacte amb totes les arts perquè, quan siguin adults, es coneguin més bé a si mateixos. El fet de representar un paper en una obra de teatre implica examinar-te a tu mateix i als teus sentiments. Aquesta interiorització t’ajuda a descobrir qui ets i com ets.
¿Per a què serveix l’art a un adolescent?
Per continuar descobrint-se a si mateix. Els adolescents passen l’època de màxima transformació de la ment i el cos juntament amb la infància. Si només es dediquen a estudiar, ¿quan descobriran els seus propis canvis? Ho descobriran a través de l’esport, el teatre, la dansa, les arts plàstiques, la música. Quan un pinta un quadre o fa una escultura, no només reflecteix el que veu fora sinó el que veu de si mateix. Aquest pas, entre l’art i l’autoconeixement, és el que més beneficia els adolescents.
La generació de l’EGB dividia els nanos entre ciències i lletres. ¿Li sembla una idea nefasta?
Soc d’aquesta generació i recordo un professor de llengua castellana que ens feia fer redaccions tot sovint, una activitat molt útil i necessària. Sempre em deia: "Només escrius tonteries».
¿De debò?
Probablement això em va empènyer a estudiar ciències. Soc científic, però porto escrits 27 llibres. Sembla que les tonteries que escrivia en la meva infància potser no eren tan absurdes com el meu professor pensava.
Malauradament encara queden docents que desanimen els alumnes i deixen anar frases com "no sabràs fer una arrel quadrada en ta vida».
Doncs val més que es dediquin a una altra cosa. Aquesta frase frustra. Qualsevol reconducció ha de ser sempre en positiu. Com ara: "Analitzarem què has escrit per millorar-ho o mirarem com és que no et surt una arrel quadrada perquè segur que pots».
Afirma que educar també és un art. ¿Com s’ha d’educar?
Respectant les motivacions de cada alumne perquè, a partir de les seves motivacions, continuarà creixent de la millor manera possible. Estimulant, oferint experiències, coneixements i suport, incloent-hi l’emocional. Mai amb sobreprotecció, perquè és nefasta i fa creure als nanos que no poden fer coses per si mateixos. També fa falta insistir en la cultura de l’esforç.
Notícies relacionades¿I la memòria? També és molt important. Construïm a partir del que ja sabem. Una altra cosa és què han de saber de memòria perquè som al 2025 i no a meitat del segle XX.
Ens hem convertit en una societat entossudida en la felicitat. Vostè proposa que apostem pel benestar. La felicitat és un estat molt intens i agradable del cervell, que activa un neurotransmissor molt potent, la dopamina, que alhora satura el cervell amb molta facilitat. Després d’un pic de felicitat, necessàriament ha de venir una davallada perquè el cervell es pugui recuperar. Tenir moments de felicitat està molt bé, però no hem d’aspirar a ser permanentment feliços. Tenim un problema social perquè la felicitat s’ha acabat comercialitzant. Si tu no compres tot el que trobes al teu abast, no ets feliç. Si no ets feliç, és que ets un desgraciat. No és veritat. El benestar, en el qual també hi ha dopamina però no tanta, és molt més suau i incorpora serotonina, el neurotransmissor del bon estat d’ànim. Com que hi ha menys dopamina, no se satura el cervell i es pot mantenir. És aquella sensació d’estar còmodes amb nosaltres mateixos i amb els nostres objectius. El benestar permet la tristesa i la decepció. La felicitat, en canvi, no.
