Jordi Puig-Suari, enginyer: "Les missions espacials haurien de tenir en compte la sostenibilitat"

Soc una persona a qui li agraden els reptes. D’aquestes que disfruten més creant coses que teoritzant. Així que quan vaig començar a fer classes vaig proposar als meus estudiants dissenyar satèl·lits junts. D’aquí van sortir idees meravelloses. ¿Problema? Que en aquell temps era gairebé impossible que es portessin a terme perquè el cost dels llançaments era inaccessible. Va ser llavors quan, juntament amb Bob Twiggs, de la Universitat de Stanford, ens vam posar a buscar una solució.

¿I quina va ser la idea que va resultar guanyadora?

Fer-ho tot tan fàcil com fos possible. Se’ns va acudir dissenyar una estructura molt senzilla, amb el format d’una caixa i, sobretot, extremament segura, tant per als projectes per si mateixos com per als llançadors espacials que els havien de portar en òrbita. Al principi, les grans empreses espacials no volien portar satèl·lits fets per estudiants perquè tenien por que causessin desperfectes en la càrrega principal. ¿Però qui s’havia d’oposar de portar a l’espai una cosa tan compacta com una caixa? La clau del nostre èxit va ser la senzillesa de la idea.

La senzillesa pot ser un avantatge, és veritat. Ara bé, ¿una cosa tan senzilla no pot acabar sent també una limitació per als projectes?

¡Al contrari! De vegades són justament aquestes restriccions les que incentiven la recerca de solucions innovadores. En el cas d’aquests satèl·lits, per exemple, sabem que es tracta d’estructures molt senzilles i que, a més a més, moltes vegades es fan servir en projectes en què hi ha limitacions tant tècniques com pressupostàries. Això ens ha portat a utilitzar tecnologia molt barata i accessible, com ara els xips dels telèfons mòbils o dels ordinadors, a l’espai. I no només va funcionar sinó que, alhora, va canviar la mentalitat de la gent i va mostrar que es poden fer coses impressionants amb molt pocs recursos. Fixa’t quantes coses que es poden arribar a fer amb una mica d’enginy.

Catalunya ja ha llançat diversos satèl·lits utilitzant la seva tecnologia. Fins i tot la NASA els utilitza per a algunes de les seves missions. ¿Vostè té una estimació de quants dels seus CubeSat s’han llançat a l’espai?

L’última vegada que ho vaig mirar, cap al 2018, ja eren més de mil. Aquesta xifra creix any rere any perquè cada vegada són més els projectes que treballen per arribar a l’espai. Ja no es tracta d’una eina només per a estudiants. També la fan servir petites i grans empreses d’arreu del món, així com les agències espacials. De vegades el llançament d’aquests satèl·lits és el fi per si mateix. D’altres, en canvi, és una manera de posar a prova una idea per continuar desenvolupant projectes més grans. M’agrada pensar que cada satèl·lit genera noves idees.

Amb tota aquesta quantitat de satèl·lits que es llancen i sabent que, a més, tenen una vida força limitada, ¿no el preocupa contribuir al problema de la brossa espacial?

El problema de la brossa espacial no són tant els petits satèl·lits –com ara els CubeSat– com les grans constel·lacions comercials com Starlink o les restes de missions espacials. Tot i així, igual que passa a la Terra, tots hem de remar en el mateix sentit i aportar el nostre gra de sorra per solucionar el problema. Des del principi, els nostres satèl·lits segueixen una normativa molt estricta perquè quan acabin la missió surtin de l’òrbita i es desintegrin en l’atmosfera.

¿Considera que la sostenibilitat és una cosa opcional per a les missions espacials?

No hauria de ser-ho. De fet, les missions espacials haurien de tenir en compte la sostenibilitat en tots els seus eixos. Des de l’objectiu de la missió, la recerca de materials i els sistemes de propulsió, fins al final de la seva vida útil. Ara bé, perquè això arribi a funcionar necessitem un canvi de mentalitat i un compromís global amb la causa. No té sentit que, per exemple, Europa avanci cap aquesta direcció mentre en altres parts del món fan tot el contrari.

¿Quin és el gran repte de futur per al sector espacial?

Continuar innovant. Compte, però, perquè dir-ho no costa gaire i fer-ho, en canvi, costa molt. En la indústria espacial és molt comú que quan alguna cosa funciona ens hi ancorem perquè suposa una garantia. Però de vegades el risc, la incertesa, el perill és necessari per al desenvolupament. Si només caminem sobre el que és segur, la innovació s’estanca. I això no ho volem.

Notícies relacionades

"Pla de xoc" de 8,8 milions per impulsar els cursos de català per a adults

Llei de protecció digital dels menors: nous delictes contra el porno i regulació d’ordinadors a classe

De totes les missions que s’han llançat amb els seus satèl·lits, ¿n’hi ha cap que l’hagi emocionat especialment?

Sí. N’hi ha dues que recordo amb molt d’afecte. La primera va ser quan es va enviar un CubeSat a Mart a bord de la missió Insight de la NASA. El sol fet de pensar que el meu invent ha arribat fins al planeta vermell és una cosa que encara em fa posar la pell de gallina. I la segona és quan vaig veure el llançament del satèl·lit fet per estudiants de la Universitat Politècnica de Catalunya. M’emociona pensar que allà on jo als anys 80 no vaig tenir opcions ara s’està creant un ecosistema ple d’oportunitats. És una cosa de la qual hauríem d’estar orgullosos.