El ferro en contacte amb l’aigua va donar a Mart el color vermellós

A l’antiga Grècia es deia que Mart era vermell perquè, al ser el planeta del déu de la guerra, les seves terres estaven tacades de sang. No va ser fins pràcticament el segle XIX, en plena revolució astronòmica, que es va començar a especular que el color vermellós del nostre planeta veí podia deure’s a la seva composició química i, en definitiva, a la presència d’algun mineral a les seves terres. Les primeres anàlisis sobre la qüestió van apuntar que, segurament, Mart no és més que un "planeta rovellat" per la presència d’òxid de ferro. ¿Però en quina de les seves múltiples formes? Un estudi internacional realitzat a partir de dades de l’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA apunta a una resposta inèdita que, a més, podria reescriure la història del planeta vermell.

Notícies relacionades

Tornen a crèixer els controls de plagues de paneroles

Els ultraconservadors de l’Església, contra el Papa

Unes de les primeres hipòtesis sobre la composició exacta de l’òxid marcià apuntava que es podia tractar d’hematita, un tipus de mineral que es forma en superfícies seques a partir de reaccions químiques entre el terra i l’atmosfera marciana. Però ara, segons anuncia un treball publicat a la revista Nature Communications, un experiment en què s’han combinat observacions in situ amb experiments de laboratori apunta que el terra marcià seria ple de ferrihidrita, un mineral que només es forma davant la presència d’aigua. "Vam intentar crear una rèplica de la pols marciana i vam veure que el que millor s’ajusta a l’observat fins ara a Mart és que es tracti d’una barreja de ferrihidrita i basalt, una roca volcànica", explica Adomas Valantinas, investigador de la Universitat Brown.

La troballa de ferrihidrita a Mart confirma que en els seus orígens el planeta vermell havia de tenir grans quantitats d’aigua líquida a la seva superfície i que, justament gràcies a aquest entorn, aquest mineral es va rovellar fins a adquirir el seu característic color vermell. "També ens sorprèn veure com aquest mineral ha conservat la seva firma aquosa fins al dia d’avui, malgrat haver sigut molt i escampat per tot el planeta des de la seva formació", afirmen els especialistes.