"Aquí puc entrar al meu portal sense mirar enrere"

Els pares de l’Ornela, actual encarregada del local, ja comptaven amb diverses pastisseries a l’Argentina i van decidir continuar amb el seu negoci a la capital catalana. "Sempre dic que el meu pare va néixer en un sac de farina", fa broma l’Ornela. Si aquesta família va decidir creuar l’Atlàntic, va ser per sortir d’un país que, el 2004, arrossegava les dures conseqüències del corralito del 2001. "Van entrar a robar a casa meva i l’economia ja no era la mateixa", explica l’Ornela, que sintetitza la decisió en la recerca d’"un futur millor" per a ella i la seva germana.

Dona segrestada

Més de 20 anys després, les raons de molts argentins per mudar-se avui a la capital catalana són molt similars. És el cas de l’Agustín i l’Óscar, dos cuiners oriünds de Buenos Aires que van arribar durant la segona meitat de la dècada passada a Barcelona. La inseguretat va ser el que va portar l’Agustín a deixar enrere la seva ciutat i a seguir l’estela dels seus germans, que van arribar a Barcelona el 2004. "Un dia vaig despertar al llit i tenia una pistola apuntant-me a la cara. Vaig pensar que era broma, però em van donar un cop de culata i vaig perdre el coneixement. Em van lligar al sostre i em van desvalisar tota la casa, em van treure fins i tot la roba que portava posada", relata.

No és l’únic episodi violent que va viure a la capital argentina: a la seva dona la van tenir segrestada durant cinc hores i a alguns dels seus familiars també els van entrar a robar a casa. "El que més em va agradar de Barcelona va ser no haver de mirar enrere quan poso la clau al portal de casa", confessa, malgrat que a la capital catalana també l’han intentat atracar. "Aquí també hi ha perill, però és perill de furt, no de mort", matisa.

Des del punt de vista burocràtic, l’Ornela ho va tenir relativament fàcil, perquè el seu pare va néixer a Itàlia i va poder donar permisos de residència a la família. Ara l’Ornela i la seva germana ja són formalment espanyoles. No obstant, descendir d’europeus no garanteix tràmits senzills. "La meva dona té ascendència italiana, però va ser més fàcil naturalitzar-se a Espanya. Molts papers es van perdre durant el pic d’immigració italiana i de vegades és difícil demostrar certs parentius", explica l’Agustín.

D’altres, com l’Óscar, admeten directament haver vingut "en negre". Després de set anys a Barcelona, ja ha aconseguit el permís de residència, ha tingut una filla i es troba "en procés d’aconseguir la nacionalitat".

Al Poblenou, el Christian, originari de Buenos Aires, regenta el bar Rincón Argento. Va arribar a Barcelona amb la nacionalitat italiana. No per ascendència, sinó perquè la seva primera parada a Europa va ser una ciutat del nord d’Itàlia, on es va instal·lar el 2002. Allà va passar 13 anys, fins que l’empresa on treballava va tancar i va decidir mudar-se a la capital catalana. "M’havia enamorat de Barcelona en un viatge del 2005", confessa, tot i que puntualitza que "una cosa és venir de vacances i una altra cosa és viure" aquí.

La seva estada a Barcelona no ha sigut fàcil. A les crisis que han sacsejat el seu negoci, com la pandèmia, s’hi afegeix la pujada del cost de la vida. "Avui vull tornar al meu país", afirma. Per al Christian, l’actual ja no és "l’Europa de les oportunitats" que va conèixer l’any 2002.

Darrere dels argentins, els colombians són la comunitat forana més nombrosa a Barcelona. Iván López va arribar fa 24 anys des de Medellín. Va passar sis anys a Madrid, es va venir a Barcelona i va obrir la fleca Viva Colòmbia, al carrer de Rogent. "La inseguretat va ser una de les coses que més ens va decidir per sortir d’allà", explica López. Parte de la seva família s’havia instal·lat abans a la península: "Vam venir primer amb una Carta d’Invitació, després aconseguim la residència i després la nacionalitat".

A cinc minuts a peu de Viva Colòmbia està Arrels. L’encarregat és Óscar Flores, un oriünd de Medellín que va arribar a Barcelona quan era un nen. D’això en fa ja 45 anys. "Quan Colom va venir a descobrir Amèrica, jo vaig tornar amb ell", fa broma. Per a Flores treballen joves immigrants com el Joyner, un colombià arribat fa pocs mesos. "Vaig arribar a Madrid fa uns dos anys. Allà tenia feina per a mi, però no per a la meva dona, així que vam venir a Barcelona", explica.

Notícies relacionades

Els ultraconservadors de l’Església, contra el Papa

El ferro en contacte amb l’aigua va donar a Mart el color vermellós

Atracció de Barcelona

Tampoc fa falta moure’s molt per arribar a un altre emblemàtic local llatí a Barcelona, el Rincón de la Abuela Venezolana. Els caps de setmana és fàcil veure cues de clients a la porta. L’encarregat és Luis Miguel Bucci, un enginyer veneçolà amb nacionalitat italiana que va sortir del seu país el 2003. Després d’exercir la seva professió uns anys, va obrir aquest negoci al carrer de Mallorca: "Vam anar a altres ciutats, però Barcelona té alguna cosa que et va atraient".